Ahir va ser un dia especial. Molt especial. El referèndum que es va celebrar ahir és una mostra del poder que té la ciutadania alhora d’organitzar-se per a un objectiu en comú: expressar la seva opinió. I és que aquest fet, que no és més que l’essència de la democràcia, de manera increïble provoca rebuig en alguns partits polítics.
Aquells partits polítics que defensen a ultrança la constitució són aquells que no accepten ni volen permetre l’essència de la democràcia; l’expressió de la opinió del ciutadà. Ahir es va aconseguir, això sí, no en la magnitud que mols hauríem desitjat. Per començar el cos electoral que se sotmetia a referèndum era tan sols de 700.000 persones. Dintre d’aquest cos electoral s’hi van fer dues modificacions: d’una banda era permès votar als ciutadans majors de 16 anys i d’altra banda tots els immigrants també tenien el dret a vot.
El poble català ahir es va queixar de la situació política actual i va dir ben fort que part de la seva població vol que Catalunya esdevingui un estat independent integrat a al Unió Europea. Concretament el 92% dels ciutadans que van anar a votar van respondre afirmativament a que Catalunya esdevingui un estat propi, però per desgràcia com sabem aquest referèndum no és vinculant i no gaudeix de cap mena d’oficialitat més enllà de la legitimitat del vot del poble. I alguns detractors faran seva la bandera de la baixa participació, però si es miren detingudament les dades no es pot fer res més que ser optimista.
La participació va ser de prop del 30 %. Molt més baixa que en unes eleccions generals però no massa lluny de la participació del referèndum de l’estatutet o de la de les eleccions europees. Al meu parer és una bona participació perquè s’ha tenir en compte que les infraestructures amb què es va organitzar la votació no són ni de bon tros comparables amb les que disposa un organisme públic. Després per més que la societat intenti que la consulta tingui ressò mediàtic, mai no tindrà el mateix espai que tenen unes eleccions o una consulta que gaudeix d’oficialitat (des d’espais de propaganda electoral, passant pel temps de tractament als telenotícies o pel nombre de debats organitzats fins a l’explicació clara del què comporta votar afirmativament o negativament en un consulta d’aquestes característiques). Per això la participació mai no serà tan alta. Però més enllà de la seva oficialitat, al % de participació també hi influeix el mateix cos electoral. Com he dit anteriorment a aquesta consulta s’hi ha inclòs els joves d’entre 16 i 18 anys (el col·lectiu que menys vota) i també s’hi ha afegit els immigrants (dels quals només va votar prop d’un 8%). En condicions normals la participació ja només per aquest fet ja hagués estat més alta.
Però més enllà de la participació en el referèndum també ens hem de fixar en el resultat en sí. El 92% dels ciutadans que van votar van emetre el vot en sentit afirmatiu. Això vol dir que aquest percentatge reflecteix la realitat de Catalunya? La resposta evidentment és que no. La majoria de persones que van anar a votar van ser aquelles que havien promogut la consulta o aquelles que es sentien identificades amb la causa, mentre que les persones que no estan a favor de la independència directament no van exercir el seu dret a vot. Potser va passar perquè la consulta no gaudia d’oficialitat i per tant no van veure una relació causa-efecte del seu vot. Però hi va haver un 30% de la població amb dret a vota que va votar afirmativament. Si aquesta mitjana l’extrapoléssim a la resta de Catalunya ens sortirien un milió i mig de persones que estan a favor de la independència sempre i quan no anés a votar més gent (que ja em quedat que si fossin oficials la participació augmentaria mínim 20 punts). Què vol dir això? Dons ben senzill, que si tots els vots es concentressin en un sol partit polític, aquest aconseguiria la majoria absoluta al parlament. Però estem parlant d’una previsió de mínims. Tota la gent que no ha anat a votar no és pas contraria a la independència. La gent que no ha anat a votar és en part els que estan en contra però també és tota aquella gent que està pendent de la sentència del TC envers l’estatutet de Catalunya. Si aquesta és negativa, tal i com apunten totes les previsions, els sentiment de desafecció dels ciutadans envers l’estat espanyol augmentaria de manera sorprenent. Tota aquesta gent que encara veu una possibilitat de convivència amb l’estat espanyol, es veuria abocada a arribar a la conclusió que en el marc d’aquesta constitució ja no es pot anar més enllà en el camí de l’autogovern. Si bé alguns visionaris encara somiarien amb un estat espanyol federalista (a fora de Catalunya ningú és federalista) o fins i tot alguns proposaran una reforma de la carta magna. Cal recordar que perquè la constitució es pugui reformar cal una majoria molt ample a les corts espanyoles, fet que ja de per sí sembla una quimera, però el que podria acabar succeint amb aquesta reforma és una retallada de l’autogovern i no pas una ampliació que és el que alguns volen.
Espanya no ens vol de cap de les maneres, bé si ens vol per apofitar-se de nosaltres i per xuclar-nos les peles fins al moll de l’ós. El 10 % del PIB de Catalunya va a Espanya i no ens retorna en forma d’inversions. Per fer-ho més concret, uns 3000 euros anuals per persona van a Madrid i no tornen. Aquesta situació no canviarà, de fet en la negociació del nou estatut es va estar discutint el finançament, i si la proposta del govern català no s’acostava ni de broma al que equivaldria un concert econòmic el govern del senyor ZP no va poguer-se estar de retallar-lo. Mai no tindrem una conjuntura política més propicia per l’acord i hem vist on és el limit d’Espanya, un límit molt insuficient per les aspiracions de Catalunya com a país. Tan de creixement econòmic, com en l’àmbit social, lingüístic o cultural. Perquè no poder controlar nosaltres els aeroports? Perquè no poder controlar el flux de migració? Perquè no poder fer polítiques econòmiques pròpies? Perquè no poder competir internacionalment al més alt nivell? Com va dir aquell “Catalunya serà independent o no serà”. Tan econòmicament com socialment com identitàriament hi sortiríem guanyant. La independència cada dia és més a prop.
