dissabte, 5 de novembre del 2011

Contador: un líder sin gregarios

La guarda pretoriana de Contador no goza de un buen nivel.
 
Parece que la UCI se empeña en seguir desafiando a la lógica. El nuevo baremo de puntuación, tan extraño como injusto, ha revolucionado el mercado de fichajes de la próxima temporada ciclista. Los puntos de los corredores se convierten en una arma de doble filo, que beneficia a los corredores a corto plazo pero desestructura los equipos.  
Y de todo éste pastel, el equipo que menos ha fichado ha sido el Saxo Bank de Contador. Y no es que ande precisamente sobrado de efectivos. El corredor de Pinto, aún con la soga del TAS amenazante, se quedará como está a pesar de sus demandas. Ni un escalador, ni un rodador. Según Riis, no hay dinero.
Sin efectivos en la alta montaña
Si analizamos la plantilla del equipo de Alberto, veremos que no dispone de los compañeros más apropiados para llevarle en volandas hacia su ansiado cuarto Tour de Francia. Esta pasada temporada Porte debía ser el brazo derecho, pero de hecho ni se le vió ni se le esperó. 
 
De Navarro, el escalador del equipo del que más se podía esperar, sólo estuvo en contadas ocasiones con los primeros cuando más se le necesitaba. Por no hablar del discreto papel de Noval y Jesús Hernandez, esos corredores destinados a arropar a Contador pero que el castigo de dos grandes los vació por completo. El que siempre está y nunca falta es Mateo Tossato. El espantador de montoneras y abanicos hizo su función, de los pocos que estuvo a la altura.
El talento de Contador es infinito pero sin equipo la capacidad de reacción se reduce a la infimidad. Se necesitan corredores diferentes, gregarios de lujo que los reforzados Leopard-Radioshack (resultado de su fusión) de los Schleck y el BMC de Evans si que disponen. Pues cuando Andy quiere acelerar el ritmo basta con una mirada cómplice a su hermano para que el mayor de los dos pegue el acelerón, habiendo gastado ya a los eficientes Monfort, Fulgsang o Gerdeman. Y todo ésto sin olvidar la carnicería que puede organizar Cancellara en el llano. 
Andy no aprovechó el gran equipo. / arueda.com
Por no hablar del BMC de Evans, sin quizá tanto poder en la alta montaña pero con el bloque más compacto de todo el pelotón internacional. Mathias Frank, Santaromita, Morabito, Santambrogio, Tcshoop, Van Avermaet, el siempre fiable Hincapie... y claro, el flamante fichaje del todoterreno Philippe Gilbert.
No sólo estos dos equipos, sino prácticamente la mayoría cuentan con más y mejores primeras espadas que el desnudado Saxo Bank. Riis no acudió a fichar en el tiempo reglamentario  y por lo que parece tampoco lo hará en una repesca inesperada por falta de dinero. La notícia de la desaparición del GEOX de Matxín abría de golpe una ventana en el mercado con un elenco de corredores muy apetecibles para muchos, necesarios para el Saxo de Alberto. 

Nada de Cobo, ni de Menchov, ni de Rafa Valls ni siquiera de De la Fuente, excompañero de Contador en el Astaná. Nada. El Saxo ha fichado sobretodo a corredores secundarios como el veterano Kroon (clasicómano) o Lundt, que vuelven al equipo, o a jóvenes promesas como Jensen, Vinther y Miyazawa. Sólo los portugueses Paulinho, pero ya lejos de poder ofrecer sus mejores pedaladas, y Bruno Pires, también escalador, pueden elevar el nivel. Un año más Contador se tendrá que conformar con lo que tiene. Volveremos a ver un líder sin gregarios. 

dijous, 3 de novembre del 2011

El futbol continua sense so

Les ràdios s'han espavilat 

Ràdios i futbol. Un binomi inseparable que s'ha truncat per primera vegada en tota l'historia aquesta temporada. I com sempre el problema són els diners, el motor que mou aquest món ple de glamour dins i fora dels terrenys de joc. La LFP es va despenjar al mes d'agost exigint que les ràdios paguessin per poder retransmetre els partits en directe des dels estadis, i les ràdios emparant-se en el dret a la informació, s'hi van negar de ple des d'un primer moment.

Tot plegat es va dur a terme amb nocturnitat i alevosia i posant les ràdios entre l'espasa i la paret. Va ser a finals de juliol quan a la lliga se li va aparèixer la verge i sense previ avís va imposar el pagament d’un cànon de 20 milions d’euros per poder accedir a l'estadi. No hi va haver acord el dia 16 d'agost, la data límit fixada i el futbol es va quedar sense so.

Feia la sensació que seria una esperpenticitat més de la Lliga de Futbol professional, però les dues postures des es van enrocar a la defensiva. Les ràdios van fer pinya i van negar la major apel·lant al dret a la informació recollit a l'article 20 de la constitució, extrem més tard secundat pel govern socialista i també per part del Partit Popular (casualitat o no abans d'una campanya electoral).

El segon argument que van esgrimir va ser la tradició. Segons ells, el model de convivència porta més de 20 anys i no veuen perquè s'ha de canviar ara. Problemes de fons i de formes.

D'això ja en fa més de dos mesos i les postures no han canviat. Tot és qüestió de calers. L'entitat presidida perAstiazarán reclama prop de 20 milions d'euros en concepte de drets d'emissió de ràdio, que segons la LFP es repartirien en funció de l'audiència i dels ingressos publicitaris. Però fins al moment cap gest, mantenen la posició de força. Les ràdios per la seva banda han ofert 800.000 euros en concepte de manteniment de les instal·lacions, una proposta que l'altre part ha rebutjat frontalment.

Astiazarán, president de la LFP
El quid de la qüestió està en la interpretació del que és o no dret a la informació. Segons Astiazaran "qualsevol ràdio pot recollir la seva acreditació sempre i quan es comprometi a no retransmetre en directe" i ho diferencia de "l'entreteniment" on emmarca l'emissió del partit en viu. Pel president de la LFP "la Llei General de Comunicació del passat novembre ja va excluir les ràdios de l'interès general". Les ràdios opinen radicalment el contrari.

Tot i la certesa d'amdues parts que s'acabarà arribant a un acord, el conflicte amenaça de passar de les paraules a les accions. L'AERC (Associació Espanyola de Ràdios Comercials) considera que "ja hi ha hagut prou temps perquè la LFP accepti la proposta" i assegura que aquest dijous es reuniran per acordar quines emissores van als tribunals i en quines condicions.

I el perjudicat és el de sempre, l'aficionat. Aliè a les picabaralles infantils, continuarà sense poder escoltar els nostrats carrusels. Embolica que fa fort. De moment el futbol continuarà sense so.

Article publicat a l'Intocabledigital

dijous, 27 d’octubre del 2011

Barça TV: adéu a la força d’un canal propi

Barça TV va apostar per fer el salt a la TDT



Tot director de comunicació o cap de premsa somnia en tenir algun dia un canal de televisió del club o l’empresa en que treballa. És la manera més directa i més incisiva que té una entitat esportiva d’arribar als seus socis i és “la manera més visible de mostrar la marca”, com em comentava el cap de premsa del Sant Andreu.

 Sembla dons que aquestes directrius descendents de la lògica, no casen amb la nova junta del Barça. Si és clar, per ells és més adient tenir 6 milions d’euros menys de despeses en el compte d’explotació que una televisió pròpia. La junta de Sandro Rossell ha decidit externalitzar la producció de Barça TV a Mediapro i cedir-ne tan el control del canal com els treballadors, això si, respectant les seves condicions de treball i de sou, vés a saber fins quan.

L’epidèmia de la deshumanització i de la voraç pèrdua de sentiments es justifica amb l’argument inesgotable de la compte de resultats, un ventilador gratuït que implícitament escampa merda sobre l’anterior junta directiva, la pota principal de la rancúnia incrustada. No hi veuen valors, ni tan sols impactes. Només números.

L’externalització de serveis no beneficia a cap de les 3 parts implicades. Els treballadors a banda de veure’s reduïts de 40 a 32, perdran el coixí de seguretat que suposa treballar per un club esportiu i no per una empresa privada. Sense el cordó umbilical del vincle emocional amb el Barça i veient amb perspectiva el panorama econòmic global, les sospites per part dels treballadors d’una possible desaparició són més que fonamentades.

Mediapro, una empresa que va vorejant la suspensió de pagaments, tinc els meus dubtes que realment volgués assumir el control de la televisió del club blaugrana. Si és veritat que n’assumia la distribució, però no la producció. Sembla més una imposició del Barça per renovar el contracte televisiu que altra cosa. Una despesa més a la cua, i ells si que només han de quadrar balanç i donar explicacions. Són una empresa no un club.

En els valors dels que tan s’ha omplert la boca el president Rossell està la diferència, bé en aquest cas la indiferència. Evidentment la marca té un valor 0 a nivell comptable (no va costar diners sinó que és teva) i aquest serà el que tindrà en l’actiu del balanç. Però no deixa de ser mentida. Creieu que el valor de la marca Barça fora de la comptabilitat només val 6 milions d’euros? 

Al contrari, és l’actiu més valuós del club, el cap i casal de l’essència barcelonista, el “més que un club” que es pregona amb orgull. Despendre’s de Barça TV vol dir afeblir la marca i la capacitat de transmetre-la. Vol dir privar al soci del canal més directe d’informació amb el club. Vol dir, ser una mica més petits.

Si baixem a la practicitat, el panorama no canvia. Tal i com explica Jordi Badia, exdirector de comunicació del Barça, l’externalització a la pràctica vol dir pèrdua de control i ineficàcia de sinergies. La televisió del club és un canal de comunicació més, i el fet d’estar integrat en el departament de comunicació permetia una sincronia perfecte en transmetre un missatge uniforme i complementari.

Ara el club ja té un esglaó burocràtic més per transmetre un missatge que no pot imposar, per molt que afirmi que “controlarà la línia editorial”. Els mitjans del club són altaveus dels èxits i coixí de seguretat en els fracassos. Com detalla Martí Perarnau, que facin una ullada a l’experiència de Real Madrid TV i que vegin si els surt a compte o no. Adéu a la força d’un canal propi.

Article publicat a l'Intocabledigital

dimarts, 25 d’octubre del 2011

"Salvados" salva el periodisme


Rigorositat, credibilitat, honestedat, equanimitat, proximitat i verificació. Aquests principis inherents a la bona pràctica periodística s'estan deixant de banda a la televisió i s'han substituït per la curiositat banal, el morbo, la discussió buida, el safareig barat, la superficialitat, i sobretot, els esterotips com a punt de partida. 


Està clar que aquesta tendència generalitzada a la televisió té algunes excepcions, i una d'elles és Salvados. Curiosa i encertada l'evolució que ha sofert el programa des de la seva primera temporada fins a l'actual. De ser "elfollonero", amb bromes enginyoses que només buscaven entretenir a exercir un periodisme rigorós i punyent; un oasi enmig de la selva de les audiències. 

Curiós que un personatge que s'ha guanyat la fama en el món de l'humor sigui ara un dels que fa millor periodisme a la televisió. Ja havia tractat el conflicte basc en temporades anteriors amb un programa també sublim. El passat diumenge en el programa titulat "borrando a ETA" va tornar a fer fàcil el que molts veuen impossible, o directament el que a altres no els interessa fer: escoltar les dues parts del conflicte i desmuntar els tòpics interessats que s'articulen des de Madrid, especialment des dels mitjans afins al PP. 

Més enllà que fos d'un bàndol o un altre, Evole va donar veu a tothom que pogués aportar quelcom interessant itrascendent. Va desmuntar tòpics a cabassos, "ser independentista, no és ser d'ETA", comentava un veí. I amb el seu peculiar estil d'entrevista va explotar a fons el rei dels tòpics, "Bildu es ETA", donant l'oportunitat als dirigents de Bildu d'explicar-se. El Jordi no ataca, pregunta i els posa contra les cordes intentant que les contradiccions aflorin. Allà es van fer latents les paràboles expressives per tal de no condemnar la violència. 





Se'n va anar fins a Elorrio, un poble on Bildu i PNV van quedar empatats a edils i l'únic regidor del PP va decantar la balança en favor dels conservadors. Dons ell, desmuntador de tòpics per naturalesa, va sortir amb el regidor del PP a fer un vol pel poble. Sense por i amb valentia: "estem a la plaça d'Elorrio parlant obertament de política", apuntava. 


El colofó final, va ser una troballa que devia fer saltar a l'estimat Pedro J de la cadira directe a la soga quan veia que el seu castell de cartes es desplomava en un tres i no res. Un cura independentista? No home no! Això no existeix! I que a més afirma que no hi ha d'haver vencedors i vençuts? Va home va! Veieu-ho vosaltres mateixos. 





#borrandoaETA va arribar a ser trènding tòpic mundial durant la seva emissió. El tuit de l'usuari @Rinze resumeix a la perfecció el problema del periodisme: "Cuando los periodistas se convierten en propagandistas, los cómicostienen que hacer periodismo #loscojonesdejordievole #BorrandoaETA". Dons això. Salvados salva el periodisme. 

Postdata:

- Alguns mitjans però, el mateix diumenge s'entestaven en deixar clar que hi havia d'haver vencedors i vençuts. És el cas de l'ABC:





- La divisió mediàtica va quedar palesa en les portades l'endemà de la conferència de pau tal i com detallen a "233grados". Al final acabaré per pensar que alguns no els interessa la fi d'ETA. El que segur que es situa en aquesta vorera és l'exministre del PP Mayor Oreja, que va declarar que "si ETA no mata és perquè està guanyant". En fi.

divendres, 21 d’octubre del 2011

L'endemà de la fi d'ETA

En general l'anunci del "cessament definitiu de l'activitat armada" ha tingut una reacció d'alegria en la majoria de les portades dels diaris espanyol. Però no a tots. Llegint alguns diaris sembla que no hagi acabat el conflicte, sinó que tot just acabi de començar, com és el cas de La Razón. Aquí us en deixo unes quantes!





















dilluns, 17 d’octubre del 2011

Aviat haurem de piular #salvemTV3






La directora de TV3 Mònica Terribas


Un nou capítol de la tempesta s'entreveu. L'ofensiva contra TV3 ha començat. Si la setmana passada parlàvem del primer tro de la tempesta, aquest cop la tempesta sorollosa ja ha començat. I de quina manera.

Tot ha començat amb les declaracions de Duran i Lleida en què proclamava als quatre vents que TV3 no s'escaparà de la tisorada i ha continuat amb un article que Mònica Terribas, directora de TV3, va publicar a diversos mitjans. Però no a tots. Aquí trobem la clau de volta per entendre el que està passant.

La Vanguardia va ser l'únic diari català que no va publicar l'article. Bé, de fet el van publicar a l'edició web i ràpidament va ser esborrat, tal i com explicava Josep María Mainat a Twitter. Curiós i sospitós. O potser no tant. El diari del Grupo Godó dissabte passat publicava dos articles carregant de manera sospitosa contra TV3 i fins i tot l'editorial: 'Los deberes de la Corporació', titulaven. L'escrit parlava de TV3 com si aquesta fos una televisió d'un país normal i obviava la funció de construcció nacional i imaginari col·lectiu que generen totes les emissores de la Corporació. Encara ho trobeu tan estrany?

Ai, els maleïts interessos! Està clar que tal i com alertava Terribas al seu article, el Grupo Godó té ganes d'engolir tot el que se li posi per davant. Ataca amb força a la televisió pública de Catalunya conscient de la seva relativa impunitat. Ja sap a què s'atén el que li porti la contrària. Que li preguntin a Joan Laporta.

El govern es troba lligat de mans i peus pels constants intercanvis de favors. Però, 8tv per moltes maniobres a l'ombra que faci, mai serà creïble. El Grup més subvencionat de Catalunya maltracta el català de mala manera. Disposa d'un múltiplex a la TDT de 4 canals: 8TV fa el 75% de la programació en castellà i ni l'arribada del Cuní l'ha aconseguit reflotar, Rac105 és un contenidor de videoclips, al tercer només hi veiem repeticions del pobre Fermí Fernandez i al darrer és per a Barça TV, per tocar cuixa.

Dues premses treballen a marxes forçades per reduir l'espai de TV3. Les privades i les interessades retallades del govern. Entre tots hem de fer que TV3 resisteixi i pugui seguir fent la funció essencial de vertebració del país i de difusió de la llengua catalana. Sinó no tindrem més remei que piular #salvemTV3.

divendres, 7 d’octubre del 2011

El primer tro de la tempesta


Cascos prefereix tancar RTPA que "tancar hospitals" / google.es

A l’estat espanyol hi ha hagut (i potser encara hi ha) una concepció molt laxa dels diners públics. “Ho paga l’estat” pensen molts. Potser ha faltat pedagogia per evitar el despilfarrament. Quan les coses van bé ningú el mira amb lupa, però quan les coses van maldades, tothom l’assenyala amb una flagrant hipocresia. 

RTPA (Radio Televisió del Principat d’Astúries) tancarà. Alvarez Cascos, el recentment elegit president de la comunitat, ha decidit començar a passar la tisora per l’empresa autonòmica. Segons ha afirmat l’exministre de foment amb el PP (ara líder del partit Foro Astúrias), no considera l’ens públic “una despesa prioritària”, una idea que ja havia expressat durant la precampanya electoral. 11’3 milions d’euros és la xifra de la discòrdia, la quantitat que pretén retallar el govern autonòmic. Sense aquests milions, la corporació assegura no poder continuar el seu funcionament, i sense una rectificació a la vista, el seu tancament sembla inevitable. 

De fet, segons el president de la corporació, Juan José Guerenabarrena, durant els mesos d’agost i setembre la junta ja va abonar “només l’import de les nòmines”. L’emissió de les empreses del grup “patirà un cessament parcial”, ha afirmat. 

Cada comunitat té la seva corporació de radiotelevisió, una altra demostració del jo no vull ser menys que els altres, la continuació del famós cafè per a tothom. És evident que mantenir una televisió per cada autonomia amb la vocació de grandiloqüència, és inviable. Però, són totes imprescindibles? Compleixen estrictament la funció d’altaveu territorial? 

Clar està que televisions com TV3, ETB o TVG tenen el sentit de difusió d’una llengua pròpia. Són necessàries per la difusió de la cultura, i aquestes tres a més, s’acosten força als estàndards de qualitat que se li ha d’exigir a una televisió pública. La resta, més qüestió política que funcional.

La crisi és més greu del que es podia imaginar, i les bestieses tapades a corre-cuita, obligaran a prendre decisions doloroses. El primer tro ha estat el tancament de l’asturiana. D’altres tenen la soga al coll, amb l’imminent arribada del PP al poder i l’amenaça de fallida d’alguna de les 17 autonomies. La tempesta sembla inevitable.

dijous, 29 de setembre del 2011

Bona tarda 8tv

8tv ha apostat fort per Josep Cuní
8tv ha apostat fort per Josep Cuní

Estem en temps de crisi. Ningú ho diria oi? Dons sembla que pel Grupo Godó no és ben bé així. Després de llençar al mercat l’edició de La Vanguardia en català, ara el grup mediàtic pretén reflotar la nena lletja del grup, “la televisió privada de Catalunya” com s’autodefineix.

I què millor per donar a conèixer una marca que fitxar una estrella mediàtica, una estratègia semblant a la que el mateix grup va dur a terme amb Rac1 i a la que va realitzar Com Ràdio amb el mateix periodista. L’escollit ha estat el polifacètic Josep Cuní, l’estrella mediàtica de TV3 que esgotat de l’exigència dels matins, ha decidit passar a la franja vespertina.

El Grupo Godó, amb un múltiplex TDT concedit amb l’esperança d’augmentar l’oferta en català, vol fer competència a TV3, una missió com a mínim complicada. A saber, utilitza una de les freqüències de TDT per al canal musical Rac 105 amb una utilitat com a mínim discutible. Enterrat va quedar la voluntat de fer una televisió compromesa amb la llengua i els continguts quan CityTV es va posar en marxa.

Ni amb el canvi de nom i de filosofia la seva oferta va millorar, amb l’Arús com a única cara visible i amb una graella de tercera fila, sense programes propis. Ara busca tornar a néixer, donar-se a conèixer. I quina millor cara que l’omnipresent Josep Cuní.

Tota la seva cort s’ha traslladat fins a la Diagonal. L’embolcall ha canviat (fins i tot les ulleres del Cuní) però la dinàmica del programa no. 8 al dia és esclau de la franja vespertina, on la reflexió i l’anàlisi han de tenir un paper preponderant envers la informació rasa, ja bastament coneguda a aquelles hores. Les entrevistes i les tertúlies característiques d’Els Matins continuen essent les potes principals del producte. Va començar amb certa basarda, abassegat per la novetat, sense tenir les mides preses al plató. Ara amb la por escènica inicial superada, surten a la llum els defectes enquistats.

Més enllà de les escenes de matrimoni que tothom espera en veure Cuní i Rahola junts, 8 al dia presenta una flagrant manca de mitjans tècnics i logístics. Molt poques connexions en directe (la majoria són via telefònica) i una escassetat de gràfics i vídeos que fan que el ritme del programa baixi considerablement tot i la imponent figura del presentador. Els recursos tampoc no deuen donar per més, i això fa que es caigui a vegades en un corporativisme excessiu: la gran majoria de col·laboradors són del Grupo Godó, el que provoca una manca de pluralisme pel que fa a la visió sobre determinats temes.

Passades les primeres setmanes ja tenim un retrat de les audiències, la dictadura de la televisió. El programa que s’emet de 7 a 10 té una ferotge competència i el canal per on s’emet no és precisament de gran ajuda. De fet ja podem afirmar que si la intenció era reflotar el canal amb la figura de Josep Cuní, de moment ha fracassat. En les dues primeres setmanes 8 al dia ha fet un discret 4’7% de quota de pantalla i tan sols ha aconseguit elevar l’audiència mitjana de 8tv fins al 3’7%, el mateix share que tenia el canal un any endarrere. I és que el perfil de l’audiència de les franges matinals i vespertines no és ben bé el mateix.

8tv es desperta de la llarga becaina i diu bona tarda. Però, durarà gaire sense tornar-se a endormiscar? No val només oferir un parell de programes decents i pretendre arribar a fer ombra a TV3. S’ha de despertar per complert, i això no serà fàcil.

Article publicat a l'Intocabledigital

dimecres, 21 de setembre del 2011

Sí, al futbol també hi ha dopatge

Tom Simpson va morir l'any 1967 durant el Tour per un excés d'anabolitzants

Hi ha esports criminalitzats pel dopatge, on els anàlisis són exhaustius i per sorpresa. Fins i tot han d’estar permanentment localitzables, i de no ser-ho, es considera que ho han fet amb la intenció d’evitar els vampirs afamats. Aquesta és la dinàmica del ciclisme, on històricament el dopping ha estat a l’ordre del dia, i en els temps que corren, la presumpció d’innocència ha passat de ser un dret a un privilegi. Però i als altres esports?

Tots recordem el positiu per cannabis del gimnasta Gervasio Deferr o la polèmica de l’operació llebrer, amb Marta Domínguez com a principal cap de turc, ja de per sempre condemnada pel judici mediàtic. El bàsquet tampoc no es queda endarrere. A l’NBA és un secret a veus la barra lliure d’anabolitzants (quan juguen competició FIBA passen uns controls “diferents”) i la prova la tenim amb el positiu de Diana Taurasi, una de les millors jugadores de la WNBA. Fins i tot hi ha dopatge al tir amb arc, als dards i a l’apnea. I al futbol?

A vegades preferim viure enganyats que saber la veritat. I a vegades, la mitja veritat forma part del negoci. Així funciona el futbol, on els positius per dopatge es poden comptar amb els dits d’una mà. O no. Recordeu el vídeo de Cannavaro injectant-se EPO abans de la final de la UEFA del 1998? En aquell moment no era una substància prohibida, però la imatge despulla qualsevol excusa. Sense anar amb el lliri a la mà, no és creïble que d’un dia a l’altre la pràctica extesa s’abandonés. I dons, i els positius, pensarem? Jo crec que la pregunta correcta és, i com els controlen?

Com podem constatar, la diferencia entre la quantitat i qualitat de controls en un esport i en l’altre, són diametralment oposades. Al futbol són d’orina, on un simple emmascarador pot ser l’aliat perfecte. Al ciclisme, de sang, on cada substància és examinada minuciosament. I si els futbolistes passessin els controls tan estrictes d’altres esports?

Guardiola va donar positiu per Nandrolona quan jugava al Brescia, però la justícia li ha acabat donant la raó. Del que se n’ha parlat poc, són dels 5 positius per clembuterol de la selecció mexicana de futbol aquest 2011, un oasi enmig de la immensitat. El que sí que s’ha destapat com un llac de dimensions considerables són els 43 positius que hi va haver a la Premier League entre el 2007 i el 2010 per consum de drogues lúdiques. Cap nom a la llum, cap judici previ. I cap sanció, tot i que el consum d’aquestes substàncies n’és motiu. Imaginem-nos dons, uns controls exhaustius. Ens enduríem més d’una sorpresa.

Però l’entramat d’interessos està per sobre de tot i a ningú li complau desmuntar el castell de cartes del cel. Els diners són la nova dictadura, i prefereixen no mirar que aixecar les estores. Els herois d’avui es poden convertir en els traïdors del demà, de la nit al dia. D’exemples a seguir, a éssers exacrables. L’esport ha de consensuar una política antidopatge comuna, amb una llista de substàncies prohibides i establir una rutina amb més controls i més severs. Fins que no succeeixi, continuarem amb els ulls tapats. Potser fins i tot els aficionats ho prefereixen així.

Article publicat a www.espaidefutbol.com 

dilluns, 19 de setembre del 2011

Visca la tergiversació!

No per repetir una mentida moltes vegades es converteix en veritat. Però per El Mundo, sembla que aquesta màxima funciona just a l’inrevés. Ja vam tenir el primer tast amb l'aferrissada defensa del diari de Pedro J de l’autoria d’ETA en l’atemptat del 11-M. Ara ha posat l’objectiu sobre Bildu, i està disposat a repetir fins a la sacietat que la formació abertzale és ETA. No importa com, l’important per El Mundo és la fi. M’explico. 
El passat 26 d’agost una manifestació de l’esquerra abertzale va recórrer els carrers de Bilbao amb el lema ““INPOSAKETARIK EZ. NAZIOA GARA” (No a les imposicions. Som una nació). 



Si us hi fixeu, enmig del lema hi apareix junt ETA. Aquí és on els sequaços de Pedro J van trobar el filó de la tergiversació. L’endemà publicaven a la seva edició en paper aquesta fotografia de la notícia. 


Però la cosa no es va acabar aquí. Tot seguit a l’edició on-line del diari van penjar-hi aquesta fotografia, on per casualitat dues persones deixaven aïllada “ETA” enmig de la pancarta. Tot un exercici d’intencionalitat de distorsionar la realitat i voler fer creure el que no és. 


La polèmica però, s’ha fet esperar. La fotografia de la discòrdia va ser publicada el passat 28 d’agost, però no va ser fins al 12 de setembre que es va descobrir la manipulació matussera. En el bloc que va destapar la tempesta, detallen la cronologia de la tergiversació.  
Les xarxes socials no perdonen, i l’etiqueta #yotambiensoyelmundo va arribar a ser trènding tòpic a l’estat. L’enginy de @enricxicoy en crear l’etiqueta #paraulesambeta també va fer furor a Twitter, i les mencions criticant a Pedro J es comptaven a centenars. Lluny de rectificar i reconèixer l’error, el diari de Madrid es va enrocar en la justificació impossible. A vegades una imatge val més que mil paraules. Aquest cop si. 

La tergiversació, una tècnica recurrent

No és el primer cop ni serà l’últim. Per desgràcia del periodisme, el partidisme i el servilisme catapulten la ideologia en detriment del bon periodisme; veraç i honest. Qui no recorda la famosa portada de La Razón en que un fotomuntatge ajuntava Carod-Rovira amb un membre d’ETA?


Fem un xic més de memòria. Teniu al cap la portada d’El Mundo el dia en què es va aprovar l’abolició de les corrides de braus amb una fotografia de Montilla, Saura i el màxim dirigent d’ERC amb el titular “Triumfaron los animales”?



Una altre de força recent que també va agitar les xarxes socials. En aquest cop no va ser una portada, sinó un vídeo de l’AS. Una passada matussera pel Photoshop i màgia, el jugador blaugrana ara es trobava en fora de joc. 




O el vídeo de l'entrada de Pepe a Alves en el que suposadament no el toca, manipulació quirúrgica pura. 



I el pitjor de tot en tots casos, és que no hi ha ni rastre de disculpa ni arrepentiment. 

divendres, 27 de maig del 2011

El vertader cordó sanitari de Badalona


Albiol pot acabar menjant-se els bons resultats


Vagi per endavant que els meus pensaments no estan ni de bon tros en sintonia amb els del Partit Popular de Badalona. Ni en l’apartat del que anomenen “seguretat ciutadana i immigració” ni pel que fa a la relació entre Catalunya i Espanya, en què aposten per un encaix impossible entre les dues parts. 
De totes maneres és evident que a Catalunya no hi cabem tots, com defensa CIU. Ara, d’aquí a apostar per un tracte discriminatori vers els immigrants, hi ha un camí llarg i tortuós. Per aquí van els trets dels convergents, que es troben en la dicotomia de permetre que Albiol sigui o no alcalde. Com ahir publicava l’Ara, Convergència es troba dividida en aquesta decisió, que va molt més enllà de l’àmbit local de Badalona. De cara a la galeria aposten perquè sigui Ferran Falcó, el candidat de Badalona pels nacionalistes, qui prengui la decisió definitiva. Però de portes endins es troben lligats de mans i peus obligats a demanar suport als populars a l’alcaldia de Barcelona, a la de Tarragona i a la Diputació de Barcelona, per posar uns quants exemples. Si el seu electorat quedarà satisfet o no amb aquests eventuals pactes ja són figues d’un altre paner. 
Un seguit de contradiccions inunden als convergents. Per començar, sempre han defensat que ha de governar la llista més votada, una reclamació que va portar cua en la formació del segon tripartit. A Badalona toquen el violí perquè en campanya van afirmar que intentarien evitar que Albiol fos alcalde, però els hi ha sortit el tret per la culata. El popular ha guanyat en 22 dels 28 barris i ha aconseguit 11 regidors, per 9 dels socialistes, 4 dels convergents i 3 dels eco-socialistes. Del tripartit anterior tots n’han sortit tocats, i vist el panorama sense ERC al consistori, sembla complicat que ICV i CIU puguin consensuar un model de ciutat. Ara dons, Falcó es troba entre l’espasa i la paret, en una dicotomia de difícil solució. Com va dir al Twitter, “faci el que faci pringaré”.  
Vet aquí la segona contradicció. Jo defenso el mateix a tot arreu. Si hi ha una llista clarament guanyadora aquesta ha de governar, com és el cas de Badalona i de Tarragona, on no tindria sentit deixar a Ballesteros fora de l’alcaldia. Segons Convergència la situació “és diferent”. No, no ho és. De fet encara és més clara. 
Sempre he sigut més partidari de formar un govern a favor de que no pas en contra de, i aquest seria el motiu únic d’un tripartit entre CIU, ICV i PSC. L’anomenat cordó sanitari per arraconar Albiol no correspondria a la voluntat majoritària dels badalonins, només a una voluntat destructiva. A hores d’ara el que sembla més provable és que Albiol acabi sent alcalde per omissió; Falcó i Serra, candidat socialista, es votaran a ells mateixos i Albiol serà el nou alcalde. 
No cal veure-ho com una catàstrofe, el PP pot acabar caient en la seva pròpia trampa. Albiol defensa unes tesis de difícil compliment, en què les accions que reclama dur a terme no són de competència municipal. Potser li negarà una ajuda a un immigrant quan la llei li otorga? Potser farà el de doble de batudes contra els nouvinguts, però algú creu que d’aquesta manera s'eradicarà el problema? Ell quedarà desacreditat. Si per contra el cordó sanitari s’acaba activant, Albiol guanyarà a les properes amb més força. Sinó només cal veure els resultats que s’han donat a Vic, on el cordó sanitari ha fet aigües en el moment en què Plataforma ha augmentat un regidor. 
Albiol té les de perdre sent alcalde. Fins i tot si no fos així i les seves polítiques al capdavant del consistori viressin de la radicalitat del discurs a la radicalitat dels fets sempre hi ha solució immediata. La catàstrofe mai succeirà. Sempre poden posar-se d’acord els tres partits per proposar una moció de censura i fer fora a Albiol de la poltrona. Aquest és el vertader cordó sanitari, la possibilitat de rectificació immediata. Mal que em pesi, millor que Albiol sigui alcalde ara que no en un futur amb una majoria més sòlida. La vena per curar la ferida pot acabar provocant una ferida encara més grossa. Deixem que s'estavelli. 

divendres, 20 de maig del 2011

Un talent estripat


Una visió de joc prodigiosa, un mag de la pilota, un  virtuós del desequilibri. De La Peña es retira. Entre llàgrimes va anunciar la seva retirada del futbol. “El meu cap volia seguir però el meu cos no pot més” declarava “Lo Pelat” en la seva roda de premsa de comiat. Les lesions ens han privat de veure un superdotat del futbol que es va quedar en un bon jugador sense mai arribar a ser el que prometia.

Ell és un dels primers jugadors que recordo veure a l’estadi. Sempre buscant la passada definitiva, la porta a la glòria del gol, la seva especialitat.  El mitjapunta creador, el passador que tots els davanters anhelaven. Precisió mil·limètrica i visió privilegiada. Un talent només a l’abast dels elegits. Control de pilota orientat, aixeca el cap i veu el que ningú més veu, l’espai entre la muralla defensiva que habilita al davanter.

Amb el sistema de Robson (D.E.P.) es va convertir en l’escuder predilecte de Ronaldo i abans ja l’apuntaven com el nou pilar central d’un Barça renovat després de la fi de l’era Cruyff. La pressió potser va poder amb ell. Sempre amb l’expectativa d’una genialitat seva, va acabar generant opinions contraposades.

Maleïdes lesions deu pensar. De fet el seu cos l’ha abandonat, les lesions l’han matat. Però no només. La seva inconstància el va impedir consolidar-se. Un dia era un cop i l’altre una trencadissa muscular, malson del jugador càntabra. El quàdriceps de la frustració. Un talent estripat. Tàcticament era un desordre i defensivament era un llastre, sempre necessitat d’un jugador que li cobrís les espatlles. La seva qualitat atacant i i la seva mentalitat feien que s’oblidés de les tasques defensives. Però una cosa no treu l’altra.

La inestabilitat institucional tampoc el va ajudar, amb el dolorós tancament d’una era i el començament d’una altra, que va acabar en xiulades en golejades. Al Lazio no va triomfar i on va acabar vivint l’etapa de major continuïtat, un oasi en la seva carrera (23 partits de mitjana en les 16 temporades que va militar com a professional) va ser al club perico. L’Espanyol és el club del seu cor, “aquest club és molt gran i entre tots hem de col·laborar perquè continuï creixent” deia entre llàgrimes.

No se’l pot acusar de falta de professionalitat, “lluitaré fins al final” deia pocs mesos endarrere. El seu físic de vidre no ha respost a les seves súpliques i l’ha obligat a prendre una decisió que estava anunciada. 5 partits en les últimes dues temporades,en les que el calvari de problemes físics l’ha minat als 35 anys. Només 25 minuts en la darrera.

Ronaldo (@ronaldo), en assabentar-se de l’anunci de la seva retirada declarava: “és un dia trist pel futbol. Se’n va un gran... potser el més gran de tots. Imparable i imprevisible”. No és un elogi gratuït d’un crack que ha jugat amb jugadors màgics com Ronaldinho, Romario, Rivaldo, Zidane o Figo. Sempre serà recordat per ser un talent únic però estripat. “Lo pelat” és irrepetible tot i que podria haver sigut més del que ha estat.

En la seva època amb el Barça:



En la seva època amb l'Espanyol



Article publicat a www.espaidefutbol.com

dijous, 19 de maig del 2011

Obriu l’aixeta, que ens morim de sed!



Des de petit m’han fascinat les motocicletes, en especial les antigues. D’aquest tema vaig fer fins i tot el treball de recerca i com a conseqüència la meva passió en descobrir l’origen de cadascuna de les marques mítiques del motociclisme català no va fer més que augmentar. Des dels inicis de Derbi, fabricant de bicicletes reconvertit, a Montesa passant per Gas-gas, Rieju o Bultaco fins a arribar a Ossa, la mítica marca del trèvol. Totes aquestes marques, no són simples empreses. Van representar l’esperit emprenedor d’una Catalunya que era el motor d’Espanya, un esperit de procedència històrica que es remunta a l’auge de l'industria tèxtil, de la qual Catalunya també en va ser la pionera. 
Fa un parell d’anys, dos empresaris de Girona van decidir tornar a apostar pel món de la moto i van comprar la marca Ossa per rellançar-la. Un producte revolucionari va ser la seva carta de presentació: l’Ossa TR280, una motocicleta de trial innovadora, tan pel seu pes com per les geometries del xassís. El pla de negoci era ambiciós i les demandes de la motocicleta no podien ser millors: les primeres 1500 unitats previstes de fabricació en el primer any ja estaven venudes abans de ser una realitat. A més, per reforçar la imatge de marca i el model empresarial, van crear una segona línia de negoci basada en l’aposta per la moda, que també es desenvolupava amb satisfacció. 
Va arribar el segon any de producció en què el pla d’expansió preveia augmentar la producció fins a les 2500 unitats i l’aparició d’un equip per competir al Mundial de Trial de la mà de Jeroni Fajardo. Tot eren bons propòsits i perspectives positives. Però ara ja no. Fa una setmana va saltar l’alarma: Ossa va declarar que necessitava un aval de 4 milions d’euros per continuar amb el pla de negoci i ampliar la producció fins a les 2500 unitats i la propera sortida d’una motocicleta d’enduro.  Amb solvència contrastada i viabilitat econòmica assegurada, Ossa, a porta que ha picat, porta que s’ha trobat tancada
No ho acabo d’entendre. Els bancs anuncien beneficis milionaris i a la vegada escanyen el crèdit a les PIME (Petites i Mitjanes Empreses), oblidades de les grans portades i dels gestos dels polítics. Elles són la base del teixit empresarial català, les que fan moure l’economia. Si no donen crèdits a Ossa, que com he dit és una empresa que té venudes les motos abans de fabricar-les, què hauran de fer les petites empreses per aconseguir un crèdit? Quin millor aval d’expansió hi ha? 
El cas d’Ossa només és la punta de l’iceberg d’un problema comú i profund. El teixit d’emprenedors s’està perdent. A Catalunya cada dia 100 autònoms tanquen la persiana i crear una empresa és una cursa d’obstacles burocràtics, a diferència dels Estats Units. Lluny dels grans gestos, com ara l’heroica de Montilla amb Nissan per mantenir un miler de llocs de treball, les accions eficaces brillen per la seva absència. Els autònoms a voltes arrisquen el seu patrimoni individual per crear riquesa i llocs de treball. De ben segur que no en crearan 100, però l’empenta de cada emprenedor és el que més s’ha de valorar. Els autònoms no tenen ni sou fix ni horaris i moltes vegades ni tan sols vacances. En un mercat laboral estancat, on l’atur puja incessantment, fomentar l’esperit emprenedor pot ser l’única sortida pels milers d’aturats. No hi ha millor política ni contra l’atur ni a favor del creixement, en un context en què cada funcionari que es suma a la roda és deficitari. 
A Extremadura hi ha 8 funcionaris per cada 100  habitants, a Catalunya la meitat. Cal canviar la mentalitat de la gent, sense això l’urgent renovació del model productiu es preveu com a mínim difícil. Un emprenedor veu en cada caiguda una oportunitat. Aquesta és la mentalitat que hauria de reeixir tan a Catalunya com a l’estat. L’economia nacional i estatal està en caiguda i és per això que no s’han de buscar només culpables, sinó solucions. Paradoxalment qui té la clau de la solució, que no és altre que el finançament, són els mateixos que s’han enganxat els dits amb l’eufòria especuladora del totxo. L’estat per evitar la seva caiguda, ha invertit centenars de milions d’euros (no com a Islàndia, on els ciutadans van denegar el rescat dels bancs). El mínim que podrien fer és correspondre. De moment ni un sol gest. No reclamo diners a fons perdut, sinó finançament inicial a plans d’empresa que siguin rendibles. La pregunta que em ve immediatament al cap és: i per què els bancs, que anuncien beneficis i augments de sou als seus executius a la vegada que anuncien acomiadaments, no mostren una major predisposició al crèdit? Aquesta és la pregunta del milió, una pregunta de moment, sense resposta. 
Aquest any això sí, tenim un maldecap menys. La pluja no ha escatimat ni a l’hivern ni a la primavera, i els embassaments garanteixen unes reserves hídriques suficients per afrontar l’època de sequera amb tranquil·litat. Sort que ens estalviarem les escenes dantesques d’èpoques passades, amb transvasaments surrealistes i actuacions polítiques per l’oblid. Les reserves hídriques dels bancs són tan o més quantioses (a no ser que ens venguin gat per llebre, que tot podria ser) però l’obertura de comportes no es visualitza en la llunyania. Tan important és el líquid transparent com el líquid monetari. Sense beure aigua una persona pot aguantar una setmana. Quan podrem aguantar sense finançament? Obriu l’aixeta, que ens morim de sed!

dimecres, 11 de maig del 2011

La cultura de les enganxines



Espinàs és un mestre de l'escriptura, un virtuós de la paraula. Diu ell que ha escrit 10.000 articles pel diari i més de 180 llibres. Les llegendes de redacció diuen d'ell que és capaç d'escriure una columna en pocs minuts. Deu ser qüestió de pràctica. Amb 84 anys, ja té les mans pelades, o més ben dit els dits. Ell diu que no és capaç de reinventar-se, qualitat que admira dels altres. Tampoc amb la tecnologia. L'observes i deu semblar un home embolcallat en un temps passat. No hi entén de modernitats; la seva Olivetti és la companya de viatge inseparable. Tampoc no és modern en l'ambició, un concepte que s'ha anat radicalitzant a mesura que la voracitat del capitalisme ha anat augmentant. 
"Tothom té els seus límits encara que no tothom conegui les seves limitacions" escriu Espinàs. Jo hi afegiria una nova categoria: aquells que coneixen els seus límits i les seves limitacions i les obvien. Tot per el poder. Si no vens no vals. La dignitat i la rigorositat, per desgràcia, han passat a un segon pla. Aquesta màxima no és exclusiva ni excloent. Tothom ha tingut la temptació. Alguns s'hi han plegat. 
Els polítics, els primers de la fila. Per no parlar de l'arxiconegut cas de Camps, acollidor d'imputats i campió dels censors, faré referència a una informació que vaig conèixer gràcies a l'article de Sebastià Alzamora al diari Ara. El senyor Francisco Hernández Spínola, candidat del PSOE al Parlament canari, es va quedar tan panxo quan va declarar que a la seva llista "només hi ha un 2% d'imputats". Coneix el seu límit, se’l salta, ho reconeix i ho veu normal. Més que preocupant. Em pregunto quan trigaran a cessar-lo, però vistos els precedents, ja no confio ni en la seva dignitat ni en la seva honestedat. Tampoc en la del seu partit. Els pocavergonya no tenen un color exclusiu.
El periodisme hi ha anat de seguida al darrera dels polítics, esclaus de l'entramat d'interessos. L'objectivitat no existeix, l'honestedat sí. El periodisme fa una crida a l'amnèsia col·lectiva d'aquest concepte, a la parcialitat i a l'extremisme visceral. Podríem concloure que això no és periodisme. Serà qualsevol cosa, però no periodisme. La contrastació de les fonts ha passat a millor vida i la tergiversació, que no interpretació, límit que marca la línia roja, ha ocupat part del pastís. Tots tenim al cap el panorama de la premsa a l'estat espanyol: Público a favor de Bildu (en general els diaris d'esquerres) i en contra La Razón com a màxim exponent (en general els diaris de dretes), per posar un exemple recent. En el fons (i no tan) el que busquen és vendre's, vendre més exemplars i per això es posen enganxines, sovint passant el límit de la interpretació. Això fa que les posicions centrals, terreny abonat per als escèptics, siguin carn d'extinció. 
Vivim en la democràcia del politiqueig, de l'electoralisme constant i de l'intercanvi de favors. Vivim en l'era de les enganxines, del radicalisme teòric i de la doctrina de bar. La gent no pensa, segueix. No digereix, empassa. Els polítics i el periodisme són els responsables i els instigadors d’aquest comportament. Com va dir House en un dels seus capítols, "parla amb mi, no et posis enganxines".