dissabte, 5 de novembre del 2011

Contador: un líder sin gregarios

La guarda pretoriana de Contador no goza de un buen nivel.
 
Parece que la UCI se empeña en seguir desafiando a la lógica. El nuevo baremo de puntuación, tan extraño como injusto, ha revolucionado el mercado de fichajes de la próxima temporada ciclista. Los puntos de los corredores se convierten en una arma de doble filo, que beneficia a los corredores a corto plazo pero desestructura los equipos.  
Y de todo éste pastel, el equipo que menos ha fichado ha sido el Saxo Bank de Contador. Y no es que ande precisamente sobrado de efectivos. El corredor de Pinto, aún con la soga del TAS amenazante, se quedará como está a pesar de sus demandas. Ni un escalador, ni un rodador. Según Riis, no hay dinero.
Sin efectivos en la alta montaña
Si analizamos la plantilla del equipo de Alberto, veremos que no dispone de los compañeros más apropiados para llevarle en volandas hacia su ansiado cuarto Tour de Francia. Esta pasada temporada Porte debía ser el brazo derecho, pero de hecho ni se le vió ni se le esperó. 
 
De Navarro, el escalador del equipo del que más se podía esperar, sólo estuvo en contadas ocasiones con los primeros cuando más se le necesitaba. Por no hablar del discreto papel de Noval y Jesús Hernandez, esos corredores destinados a arropar a Contador pero que el castigo de dos grandes los vació por completo. El que siempre está y nunca falta es Mateo Tossato. El espantador de montoneras y abanicos hizo su función, de los pocos que estuvo a la altura.
El talento de Contador es infinito pero sin equipo la capacidad de reacción se reduce a la infimidad. Se necesitan corredores diferentes, gregarios de lujo que los reforzados Leopard-Radioshack (resultado de su fusión) de los Schleck y el BMC de Evans si que disponen. Pues cuando Andy quiere acelerar el ritmo basta con una mirada cómplice a su hermano para que el mayor de los dos pegue el acelerón, habiendo gastado ya a los eficientes Monfort, Fulgsang o Gerdeman. Y todo ésto sin olvidar la carnicería que puede organizar Cancellara en el llano. 
Andy no aprovechó el gran equipo. / arueda.com
Por no hablar del BMC de Evans, sin quizá tanto poder en la alta montaña pero con el bloque más compacto de todo el pelotón internacional. Mathias Frank, Santaromita, Morabito, Santambrogio, Tcshoop, Van Avermaet, el siempre fiable Hincapie... y claro, el flamante fichaje del todoterreno Philippe Gilbert.
No sólo estos dos equipos, sino prácticamente la mayoría cuentan con más y mejores primeras espadas que el desnudado Saxo Bank. Riis no acudió a fichar en el tiempo reglamentario  y por lo que parece tampoco lo hará en una repesca inesperada por falta de dinero. La notícia de la desaparición del GEOX de Matxín abría de golpe una ventana en el mercado con un elenco de corredores muy apetecibles para muchos, necesarios para el Saxo de Alberto. 

Nada de Cobo, ni de Menchov, ni de Rafa Valls ni siquiera de De la Fuente, excompañero de Contador en el Astaná. Nada. El Saxo ha fichado sobretodo a corredores secundarios como el veterano Kroon (clasicómano) o Lundt, que vuelven al equipo, o a jóvenes promesas como Jensen, Vinther y Miyazawa. Sólo los portugueses Paulinho, pero ya lejos de poder ofrecer sus mejores pedaladas, y Bruno Pires, también escalador, pueden elevar el nivel. Un año más Contador se tendrá que conformar con lo que tiene. Volveremos a ver un líder sin gregarios. 

dijous, 3 de novembre del 2011

El futbol continua sense so

Les ràdios s'han espavilat 

Ràdios i futbol. Un binomi inseparable que s'ha truncat per primera vegada en tota l'historia aquesta temporada. I com sempre el problema són els diners, el motor que mou aquest món ple de glamour dins i fora dels terrenys de joc. La LFP es va despenjar al mes d'agost exigint que les ràdios paguessin per poder retransmetre els partits en directe des dels estadis, i les ràdios emparant-se en el dret a la informació, s'hi van negar de ple des d'un primer moment.

Tot plegat es va dur a terme amb nocturnitat i alevosia i posant les ràdios entre l'espasa i la paret. Va ser a finals de juliol quan a la lliga se li va aparèixer la verge i sense previ avís va imposar el pagament d’un cànon de 20 milions d’euros per poder accedir a l'estadi. No hi va haver acord el dia 16 d'agost, la data límit fixada i el futbol es va quedar sense so.

Feia la sensació que seria una esperpenticitat més de la Lliga de Futbol professional, però les dues postures des es van enrocar a la defensiva. Les ràdios van fer pinya i van negar la major apel·lant al dret a la informació recollit a l'article 20 de la constitució, extrem més tard secundat pel govern socialista i també per part del Partit Popular (casualitat o no abans d'una campanya electoral).

El segon argument que van esgrimir va ser la tradició. Segons ells, el model de convivència porta més de 20 anys i no veuen perquè s'ha de canviar ara. Problemes de fons i de formes.

D'això ja en fa més de dos mesos i les postures no han canviat. Tot és qüestió de calers. L'entitat presidida perAstiazarán reclama prop de 20 milions d'euros en concepte de drets d'emissió de ràdio, que segons la LFP es repartirien en funció de l'audiència i dels ingressos publicitaris. Però fins al moment cap gest, mantenen la posició de força. Les ràdios per la seva banda han ofert 800.000 euros en concepte de manteniment de les instal·lacions, una proposta que l'altre part ha rebutjat frontalment.

Astiazarán, president de la LFP
El quid de la qüestió està en la interpretació del que és o no dret a la informació. Segons Astiazaran "qualsevol ràdio pot recollir la seva acreditació sempre i quan es comprometi a no retransmetre en directe" i ho diferencia de "l'entreteniment" on emmarca l'emissió del partit en viu. Pel president de la LFP "la Llei General de Comunicació del passat novembre ja va excluir les ràdios de l'interès general". Les ràdios opinen radicalment el contrari.

Tot i la certesa d'amdues parts que s'acabarà arribant a un acord, el conflicte amenaça de passar de les paraules a les accions. L'AERC (Associació Espanyola de Ràdios Comercials) considera que "ja hi ha hagut prou temps perquè la LFP accepti la proposta" i assegura que aquest dijous es reuniran per acordar quines emissores van als tribunals i en quines condicions.

I el perjudicat és el de sempre, l'aficionat. Aliè a les picabaralles infantils, continuarà sense poder escoltar els nostrats carrusels. Embolica que fa fort. De moment el futbol continuarà sense so.

Article publicat a l'Intocabledigital

dijous, 27 d’octubre del 2011

Barça TV: adéu a la força d’un canal propi

Barça TV va apostar per fer el salt a la TDT



Tot director de comunicació o cap de premsa somnia en tenir algun dia un canal de televisió del club o l’empresa en que treballa. És la manera més directa i més incisiva que té una entitat esportiva d’arribar als seus socis i és “la manera més visible de mostrar la marca”, com em comentava el cap de premsa del Sant Andreu.

 Sembla dons que aquestes directrius descendents de la lògica, no casen amb la nova junta del Barça. Si és clar, per ells és més adient tenir 6 milions d’euros menys de despeses en el compte d’explotació que una televisió pròpia. La junta de Sandro Rossell ha decidit externalitzar la producció de Barça TV a Mediapro i cedir-ne tan el control del canal com els treballadors, això si, respectant les seves condicions de treball i de sou, vés a saber fins quan.

L’epidèmia de la deshumanització i de la voraç pèrdua de sentiments es justifica amb l’argument inesgotable de la compte de resultats, un ventilador gratuït que implícitament escampa merda sobre l’anterior junta directiva, la pota principal de la rancúnia incrustada. No hi veuen valors, ni tan sols impactes. Només números.

L’externalització de serveis no beneficia a cap de les 3 parts implicades. Els treballadors a banda de veure’s reduïts de 40 a 32, perdran el coixí de seguretat que suposa treballar per un club esportiu i no per una empresa privada. Sense el cordó umbilical del vincle emocional amb el Barça i veient amb perspectiva el panorama econòmic global, les sospites per part dels treballadors d’una possible desaparició són més que fonamentades.

Mediapro, una empresa que va vorejant la suspensió de pagaments, tinc els meus dubtes que realment volgués assumir el control de la televisió del club blaugrana. Si és veritat que n’assumia la distribució, però no la producció. Sembla més una imposició del Barça per renovar el contracte televisiu que altra cosa. Una despesa més a la cua, i ells si que només han de quadrar balanç i donar explicacions. Són una empresa no un club.

En els valors dels que tan s’ha omplert la boca el president Rossell està la diferència, bé en aquest cas la indiferència. Evidentment la marca té un valor 0 a nivell comptable (no va costar diners sinó que és teva) i aquest serà el que tindrà en l’actiu del balanç. Però no deixa de ser mentida. Creieu que el valor de la marca Barça fora de la comptabilitat només val 6 milions d’euros? 

Al contrari, és l’actiu més valuós del club, el cap i casal de l’essència barcelonista, el “més que un club” que es pregona amb orgull. Despendre’s de Barça TV vol dir afeblir la marca i la capacitat de transmetre-la. Vol dir privar al soci del canal més directe d’informació amb el club. Vol dir, ser una mica més petits.

Si baixem a la practicitat, el panorama no canvia. Tal i com explica Jordi Badia, exdirector de comunicació del Barça, l’externalització a la pràctica vol dir pèrdua de control i ineficàcia de sinergies. La televisió del club és un canal de comunicació més, i el fet d’estar integrat en el departament de comunicació permetia una sincronia perfecte en transmetre un missatge uniforme i complementari.

Ara el club ja té un esglaó burocràtic més per transmetre un missatge que no pot imposar, per molt que afirmi que “controlarà la línia editorial”. Els mitjans del club són altaveus dels èxits i coixí de seguretat en els fracassos. Com detalla Martí Perarnau, que facin una ullada a l’experiència de Real Madrid TV i que vegin si els surt a compte o no. Adéu a la força d’un canal propi.

Article publicat a l'Intocabledigital