dijous, 24 de març del 2011

Dani Alves: insubstituïble però no imprescindible




I s’ha produït la notícia que tot el barcelonisme estava esperant, la renovació del lateral brasiler Dani Alves fins l’any 2015. Finalment les dues parts han cedit una mica. El jugador ha entès que com al Barça no estarà enlloc. Ha entès que quedant-se al Barça pot fer història a nivell de títols aprofitant que el club es troba en el millor moment de la seva història. Una de les peces claus de l’engranatge blaugrana continuarà corrent la banda dreta com un possés. Quin lateral dret té una incidència similar al joc del seu equip? Cap.

Un lateral que ataca més que defensa. Un lateral que s’ha convertit en el factor sorpresa de l’atac dels homes de Guardiola, amb una societat letal, primer amb Messi quan jugava escorat a la banda, i ara amb Pedro. Un lateral tan anàrquic com decisiu. Un lateral que és el segon màxim assistent de l'equip, que percuteix i percuteix per la banda. En un equip com el Barça que juga amb els extrems a cama canviada i amb una tendència a tirar la diagonal cap al centre, obrir les bandes per descongestionar l’eix central de l’atac esdevé una necessitat imperial. Aquest és el paper d’Alves, més pendent d’atacar que no de defensar, sabent que té les esquenes cobertes amb un entramat defensiu que vigila la seva esquena. Les cobertures defensives del central i del pivot defensiu estan perfectament coordinades per tapar la banda del brasiler, i com no, l’incansable treball defensiu del canari Pedro, permeten que l’anarquia del brasiler dins del sistema blaugrana es converteixi en un factor imprescindible per crear superioritats.

Cap lateral és capaç d’atacar com ell. Cert és que perd moltes pilotes, però tan cert com això és que en recupera infinitat. La seva pressió i el seu entossudiment són les seves millor virtuts però a la vegada els seus pitjors defectes. Si la primera línia de pressió fa la seva feina, les fuites a l’esquena per la banda dreta es redueixen al ridícul. Tot l’equip s’adapta al seu joc perquè ell aporta tan, que l’atac sense ell no seria el mateix. O almenys la manera d’atacar.

Podria el Barça continuar sent ell mateix sense Alves? Seria un altre Barça, ni millor ni pitjor, diferent. Tots els mecanismes i la manera d’atacar canviarien. S’hauria de replantejar la tendència dels extrems (Pedro i Villa) de buscar amb insistència el centre de l’atac i les diagonals i s’haurien d’ocupar d’obrir les bandes. Alves condiciona no només el seu lateral sinó que també condiciona l’esquerra. Perquè ell pugi, l’altre s’ha de contenir per no deixar la defensa potes enlaire. Us enrecordeu quan Belleti i Gio pujaven sense coordinació les respectives bandes? Això és el que ha llimat Guardiola. Només Bale podria assumir un rol similar, però el seu cost és prohibitiu. Cap jugador és imprescindible, tampoc Alves. Però ell és insubstituïble.

dimecres, 23 de març del 2011

Sí a la guerra



No sé a què esperaven per intervenir a Líbia els països desenvolupats. Potser deuen patir la mateixa síndrome de l’oblid que han patit els mitjans de comunicació d’arreu del món per partida doble. Ni han prestat atenció a les víctimes de la catàstrofe de Japó, ni tampoc ho han fet en la mesura de la transcendència dels esdeveniments de Líbia. Han hagut d’esperar a que l’ONU mogués fitxa per posar-ho a primera pàgina. Interessos, la salsa de la corrupció. Però ni així s’entén la passivitat de les grans potències, que de no ser per hores, per poc s’enganxen els dits de tan jugar a la puta i la ramoneta.

A Líbia hi ha or negre, d’acord. També hi ha una cosa que es diuen persones, secundari per alguns. No cal que ens fem trampes al solitari, la comèdia de defensar la llibertat i la democràcia és una gran façana, però no és més que això. D’exemples, a centenars. Suposo que encara esperen els monjos de Myanmar que les forces del bé els rescatin de la cruel dictadura en què estan sotmesos. També podrien sortir a passejar els “kazas” nous de trinca per Ruanda i de pas posar pau entre Hutus i Tutsis. Ah no, que no tenen petroli. El dictador posat a dit és el titella ideal pels interessos de les multinacionals. De fet fins fa ben poc també feien ulls clucs amb Gaddafi i amb la resta de dictadors dels veïns àrabs. Fins i tot els hi venien armes. Destruir el mateix producte que els hi has venut deu ser un vici. Que li preguntin a Sadam Hussein.

Un es pregunta: quantes resolucions de l’ONU han quedat condemnades a l’oblid arxivades en un calaix de sastre? En el cas de Líbia semblava que si no es complia, el món s’enfonsava. No deuen pensar el mateix sobre Israel. Ni el mateix en el seu dia sobre el conflicte dels Balcans, on a pocs quilòmetres de casa van permetre la massacre.

Malgrat sigui per interessos i no per conviccions i que arribi més tard que d’hora, celebro que per una vegada les potències hagin fet cas a l’ONU. El poble libi demana l’enderrocament de Gadaffi, que lluny d’adoptar l’actitud de Ben Ali o Mubarak, s’enroca a la poltrona. Només els demano que vagin en compte on tiren les bombes. La guerra és una desgràcia per tothom, però en aquest cas una desgràcia que en pot estalviar moltes en el futur.

Els països desenvolupats encerten intervenint, però hauràn de vigilar que la guerra no s’allargui més de l’imprevist, tal i com adverteix Claude Bruderlein, director de política humanitària de Harvard. L’ombra d’un nou Vietnam plana per l’imaginari dels líders mundials, que conscients que Gadaffi no cedirà, voldran enllestir el conflicte com abans millor. Almenys aquest cop, a diferència d’Irak hi ha una certa unanimitat en la necessitat de l’atac, amb Sarkozy com un dels grans impulsors. Serà que no vol que li tornin a engegar el ventilador com va fer Gadaffi rebel·lant com havia finançat la seva darrera campanya electoral. Maleïts interessos.

dijous, 3 de març del 2011

Això no és periodisme

Astorat. Impressionat. Frapat. Així és com em vaig quedar quan vaig veure el vídeo. Ja fa mesos, fins i tot anys, que el tema de l’assassinat de la jove Mari Luz cueja pels platós de televisió. Per desgràcia de l’audiència i sobretot de la seva família, que no es mereix veure les vísceres de l’entramat exposades a la vista de tothom. Determinats programes de televisió s’estan convertint en especialistes de jutjar públicament assumptes que no els pertoquen. Aquest cop ha estat programa de l’Ana Rosa (matins de T5) qui va inaugurar un nou capítol d’aquest esperpèntic serial, però no ha estat el primer, ni per desgràcia serà l’últim.




El paper principal li ha tocat a la dóna del presumpte assassí de la jove noia. No és novetat que els voltors roses l’assetgin dia sí dia també per aconseguir una miserable engruna d’informació morbosa, l’àpat de capçalera dels seus programes. El diari “El Mundo” ha difós al seu web un vídeo en què es mostra l’estona de descans per publicitat de l’entrevista a la dona de Santiago del Valle, un dels acusats per l’assassinat. Ja van aconseguir el seu objectiu: la confessió de l’assassinat per part del seu marit, un objectiu de per sí ruin a més no poder.

Però el pitjor van ser els mètodes. La periodista, a banda d’haver traslladat a l’anciana de Sevilla a Madrid, intenta calmar a l’entrevistada dient que tranquil·la que estan allà per ajudar-la. La pobre dona, encara en estat de xoc per la confessió, demana reiteradament que la deixin de gravar, mentre la periodista diu que continuï gravant. La presentadora li impedeix parlar per telèfon i no deixa d’estar a sobre d’ella, no fos cas que la presa, un cop caçada i amortitzada, s’esmunyís sense deixar cap engruna. Per acabar-ho d’adobar, resulta que la protagonista d’aquest entramat execrable té problemes mentals. No tot s’hi val a l’hora d’aconseguir una exclusiva.

El que més em preocupa però, és quantes vegades es deuen haver dut a terme pràctiques similars que no han sortit a la llum. Segur que bastantes més de les que ens pensem. Tots els programes de teleporqueria, viuen del morbo, i d’alguna manera s’ha d’aconseguir. L’endemà, Anna Rosa al seu programa lluny de demanar disculpes, va afirmar que “vam donar la notícia que tothom voldria donar”. Afirmació gens compartida ni unànime. Els mètodes per aconseguir-la desmereixen la notícia, sigui quina sigui. Això no és periodisme, ni tan sols teleporqueria. Això és un atac contra la dignitat humana.