dijous, 29 de setembre del 2011

Bona tarda 8tv

8tv ha apostat fort per Josep Cuní
8tv ha apostat fort per Josep Cuní

Estem en temps de crisi. Ningú ho diria oi? Dons sembla que pel Grupo Godó no és ben bé així. Després de llençar al mercat l’edició de La Vanguardia en català, ara el grup mediàtic pretén reflotar la nena lletja del grup, “la televisió privada de Catalunya” com s’autodefineix.

I què millor per donar a conèixer una marca que fitxar una estrella mediàtica, una estratègia semblant a la que el mateix grup va dur a terme amb Rac1 i a la que va realitzar Com Ràdio amb el mateix periodista. L’escollit ha estat el polifacètic Josep Cuní, l’estrella mediàtica de TV3 que esgotat de l’exigència dels matins, ha decidit passar a la franja vespertina.

El Grupo Godó, amb un múltiplex TDT concedit amb l’esperança d’augmentar l’oferta en català, vol fer competència a TV3, una missió com a mínim complicada. A saber, utilitza una de les freqüències de TDT per al canal musical Rac 105 amb una utilitat com a mínim discutible. Enterrat va quedar la voluntat de fer una televisió compromesa amb la llengua i els continguts quan CityTV es va posar en marxa.

Ni amb el canvi de nom i de filosofia la seva oferta va millorar, amb l’Arús com a única cara visible i amb una graella de tercera fila, sense programes propis. Ara busca tornar a néixer, donar-se a conèixer. I quina millor cara que l’omnipresent Josep Cuní.

Tota la seva cort s’ha traslladat fins a la Diagonal. L’embolcall ha canviat (fins i tot les ulleres del Cuní) però la dinàmica del programa no. 8 al dia és esclau de la franja vespertina, on la reflexió i l’anàlisi han de tenir un paper preponderant envers la informació rasa, ja bastament coneguda a aquelles hores. Les entrevistes i les tertúlies característiques d’Els Matins continuen essent les potes principals del producte. Va començar amb certa basarda, abassegat per la novetat, sense tenir les mides preses al plató. Ara amb la por escènica inicial superada, surten a la llum els defectes enquistats.

Més enllà de les escenes de matrimoni que tothom espera en veure Cuní i Rahola junts, 8 al dia presenta una flagrant manca de mitjans tècnics i logístics. Molt poques connexions en directe (la majoria són via telefònica) i una escassetat de gràfics i vídeos que fan que el ritme del programa baixi considerablement tot i la imponent figura del presentador. Els recursos tampoc no deuen donar per més, i això fa que es caigui a vegades en un corporativisme excessiu: la gran majoria de col·laboradors són del Grupo Godó, el que provoca una manca de pluralisme pel que fa a la visió sobre determinats temes.

Passades les primeres setmanes ja tenim un retrat de les audiències, la dictadura de la televisió. El programa que s’emet de 7 a 10 té una ferotge competència i el canal per on s’emet no és precisament de gran ajuda. De fet ja podem afirmar que si la intenció era reflotar el canal amb la figura de Josep Cuní, de moment ha fracassat. En les dues primeres setmanes 8 al dia ha fet un discret 4’7% de quota de pantalla i tan sols ha aconseguit elevar l’audiència mitjana de 8tv fins al 3’7%, el mateix share que tenia el canal un any endarrere. I és que el perfil de l’audiència de les franges matinals i vespertines no és ben bé el mateix.

8tv es desperta de la llarga becaina i diu bona tarda. Però, durarà gaire sense tornar-se a endormiscar? No val només oferir un parell de programes decents i pretendre arribar a fer ombra a TV3. S’ha de despertar per complert, i això no serà fàcil.

Article publicat a l'Intocabledigital

dimecres, 21 de setembre del 2011

Sí, al futbol també hi ha dopatge

Tom Simpson va morir l'any 1967 durant el Tour per un excés d'anabolitzants

Hi ha esports criminalitzats pel dopatge, on els anàlisis són exhaustius i per sorpresa. Fins i tot han d’estar permanentment localitzables, i de no ser-ho, es considera que ho han fet amb la intenció d’evitar els vampirs afamats. Aquesta és la dinàmica del ciclisme, on històricament el dopping ha estat a l’ordre del dia, i en els temps que corren, la presumpció d’innocència ha passat de ser un dret a un privilegi. Però i als altres esports?

Tots recordem el positiu per cannabis del gimnasta Gervasio Deferr o la polèmica de l’operació llebrer, amb Marta Domínguez com a principal cap de turc, ja de per sempre condemnada pel judici mediàtic. El bàsquet tampoc no es queda endarrere. A l’NBA és un secret a veus la barra lliure d’anabolitzants (quan juguen competició FIBA passen uns controls “diferents”) i la prova la tenim amb el positiu de Diana Taurasi, una de les millors jugadores de la WNBA. Fins i tot hi ha dopatge al tir amb arc, als dards i a l’apnea. I al futbol?

A vegades preferim viure enganyats que saber la veritat. I a vegades, la mitja veritat forma part del negoci. Així funciona el futbol, on els positius per dopatge es poden comptar amb els dits d’una mà. O no. Recordeu el vídeo de Cannavaro injectant-se EPO abans de la final de la UEFA del 1998? En aquell moment no era una substància prohibida, però la imatge despulla qualsevol excusa. Sense anar amb el lliri a la mà, no és creïble que d’un dia a l’altre la pràctica extesa s’abandonés. I dons, i els positius, pensarem? Jo crec que la pregunta correcta és, i com els controlen?

Com podem constatar, la diferencia entre la quantitat i qualitat de controls en un esport i en l’altre, són diametralment oposades. Al futbol són d’orina, on un simple emmascarador pot ser l’aliat perfecte. Al ciclisme, de sang, on cada substància és examinada minuciosament. I si els futbolistes passessin els controls tan estrictes d’altres esports?

Guardiola va donar positiu per Nandrolona quan jugava al Brescia, però la justícia li ha acabat donant la raó. Del que se n’ha parlat poc, són dels 5 positius per clembuterol de la selecció mexicana de futbol aquest 2011, un oasi enmig de la immensitat. El que sí que s’ha destapat com un llac de dimensions considerables són els 43 positius que hi va haver a la Premier League entre el 2007 i el 2010 per consum de drogues lúdiques. Cap nom a la llum, cap judici previ. I cap sanció, tot i que el consum d’aquestes substàncies n’és motiu. Imaginem-nos dons, uns controls exhaustius. Ens enduríem més d’una sorpresa.

Però l’entramat d’interessos està per sobre de tot i a ningú li complau desmuntar el castell de cartes del cel. Els diners són la nova dictadura, i prefereixen no mirar que aixecar les estores. Els herois d’avui es poden convertir en els traïdors del demà, de la nit al dia. D’exemples a seguir, a éssers exacrables. L’esport ha de consensuar una política antidopatge comuna, amb una llista de substàncies prohibides i establir una rutina amb més controls i més severs. Fins que no succeeixi, continuarem amb els ulls tapats. Potser fins i tot els aficionats ho prefereixen així.

Article publicat a www.espaidefutbol.com 

dilluns, 19 de setembre del 2011

Visca la tergiversació!

No per repetir una mentida moltes vegades es converteix en veritat. Però per El Mundo, sembla que aquesta màxima funciona just a l’inrevés. Ja vam tenir el primer tast amb l'aferrissada defensa del diari de Pedro J de l’autoria d’ETA en l’atemptat del 11-M. Ara ha posat l’objectiu sobre Bildu, i està disposat a repetir fins a la sacietat que la formació abertzale és ETA. No importa com, l’important per El Mundo és la fi. M’explico. 
El passat 26 d’agost una manifestació de l’esquerra abertzale va recórrer els carrers de Bilbao amb el lema ““INPOSAKETARIK EZ. NAZIOA GARA” (No a les imposicions. Som una nació). 



Si us hi fixeu, enmig del lema hi apareix junt ETA. Aquí és on els sequaços de Pedro J van trobar el filó de la tergiversació. L’endemà publicaven a la seva edició en paper aquesta fotografia de la notícia. 


Però la cosa no es va acabar aquí. Tot seguit a l’edició on-line del diari van penjar-hi aquesta fotografia, on per casualitat dues persones deixaven aïllada “ETA” enmig de la pancarta. Tot un exercici d’intencionalitat de distorsionar la realitat i voler fer creure el que no és. 


La polèmica però, s’ha fet esperar. La fotografia de la discòrdia va ser publicada el passat 28 d’agost, però no va ser fins al 12 de setembre que es va descobrir la manipulació matussera. En el bloc que va destapar la tempesta, detallen la cronologia de la tergiversació.  
Les xarxes socials no perdonen, i l’etiqueta #yotambiensoyelmundo va arribar a ser trènding tòpic a l’estat. L’enginy de @enricxicoy en crear l’etiqueta #paraulesambeta també va fer furor a Twitter, i les mencions criticant a Pedro J es comptaven a centenars. Lluny de rectificar i reconèixer l’error, el diari de Madrid es va enrocar en la justificació impossible. A vegades una imatge val més que mil paraules. Aquest cop si. 

La tergiversació, una tècnica recurrent

No és el primer cop ni serà l’últim. Per desgràcia del periodisme, el partidisme i el servilisme catapulten la ideologia en detriment del bon periodisme; veraç i honest. Qui no recorda la famosa portada de La Razón en que un fotomuntatge ajuntava Carod-Rovira amb un membre d’ETA?


Fem un xic més de memòria. Teniu al cap la portada d’El Mundo el dia en què es va aprovar l’abolició de les corrides de braus amb una fotografia de Montilla, Saura i el màxim dirigent d’ERC amb el titular “Triumfaron los animales”?



Una altre de força recent que també va agitar les xarxes socials. En aquest cop no va ser una portada, sinó un vídeo de l’AS. Una passada matussera pel Photoshop i màgia, el jugador blaugrana ara es trobava en fora de joc. 




O el vídeo de l'entrada de Pepe a Alves en el que suposadament no el toca, manipulació quirúrgica pura. 



I el pitjor de tot en tots casos, és que no hi ha ni rastre de disculpa ni arrepentiment.