divendres, 27 de maig del 2011

El vertader cordó sanitari de Badalona


Albiol pot acabar menjant-se els bons resultats


Vagi per endavant que els meus pensaments no estan ni de bon tros en sintonia amb els del Partit Popular de Badalona. Ni en l’apartat del que anomenen “seguretat ciutadana i immigració” ni pel que fa a la relació entre Catalunya i Espanya, en què aposten per un encaix impossible entre les dues parts. 
De totes maneres és evident que a Catalunya no hi cabem tots, com defensa CIU. Ara, d’aquí a apostar per un tracte discriminatori vers els immigrants, hi ha un camí llarg i tortuós. Per aquí van els trets dels convergents, que es troben en la dicotomia de permetre que Albiol sigui o no alcalde. Com ahir publicava l’Ara, Convergència es troba dividida en aquesta decisió, que va molt més enllà de l’àmbit local de Badalona. De cara a la galeria aposten perquè sigui Ferran Falcó, el candidat de Badalona pels nacionalistes, qui prengui la decisió definitiva. Però de portes endins es troben lligats de mans i peus obligats a demanar suport als populars a l’alcaldia de Barcelona, a la de Tarragona i a la Diputació de Barcelona, per posar uns quants exemples. Si el seu electorat quedarà satisfet o no amb aquests eventuals pactes ja són figues d’un altre paner. 
Un seguit de contradiccions inunden als convergents. Per començar, sempre han defensat que ha de governar la llista més votada, una reclamació que va portar cua en la formació del segon tripartit. A Badalona toquen el violí perquè en campanya van afirmar que intentarien evitar que Albiol fos alcalde, però els hi ha sortit el tret per la culata. El popular ha guanyat en 22 dels 28 barris i ha aconseguit 11 regidors, per 9 dels socialistes, 4 dels convergents i 3 dels eco-socialistes. Del tripartit anterior tots n’han sortit tocats, i vist el panorama sense ERC al consistori, sembla complicat que ICV i CIU puguin consensuar un model de ciutat. Ara dons, Falcó es troba entre l’espasa i la paret, en una dicotomia de difícil solució. Com va dir al Twitter, “faci el que faci pringaré”.  
Vet aquí la segona contradicció. Jo defenso el mateix a tot arreu. Si hi ha una llista clarament guanyadora aquesta ha de governar, com és el cas de Badalona i de Tarragona, on no tindria sentit deixar a Ballesteros fora de l’alcaldia. Segons Convergència la situació “és diferent”. No, no ho és. De fet encara és més clara. 
Sempre he sigut més partidari de formar un govern a favor de que no pas en contra de, i aquest seria el motiu únic d’un tripartit entre CIU, ICV i PSC. L’anomenat cordó sanitari per arraconar Albiol no correspondria a la voluntat majoritària dels badalonins, només a una voluntat destructiva. A hores d’ara el que sembla més provable és que Albiol acabi sent alcalde per omissió; Falcó i Serra, candidat socialista, es votaran a ells mateixos i Albiol serà el nou alcalde. 
No cal veure-ho com una catàstrofe, el PP pot acabar caient en la seva pròpia trampa. Albiol defensa unes tesis de difícil compliment, en què les accions que reclama dur a terme no són de competència municipal. Potser li negarà una ajuda a un immigrant quan la llei li otorga? Potser farà el de doble de batudes contra els nouvinguts, però algú creu que d’aquesta manera s'eradicarà el problema? Ell quedarà desacreditat. Si per contra el cordó sanitari s’acaba activant, Albiol guanyarà a les properes amb més força. Sinó només cal veure els resultats que s’han donat a Vic, on el cordó sanitari ha fet aigües en el moment en què Plataforma ha augmentat un regidor. 
Albiol té les de perdre sent alcalde. Fins i tot si no fos així i les seves polítiques al capdavant del consistori viressin de la radicalitat del discurs a la radicalitat dels fets sempre hi ha solució immediata. La catàstrofe mai succeirà. Sempre poden posar-se d’acord els tres partits per proposar una moció de censura i fer fora a Albiol de la poltrona. Aquest és el vertader cordó sanitari, la possibilitat de rectificació immediata. Mal que em pesi, millor que Albiol sigui alcalde ara que no en un futur amb una majoria més sòlida. La vena per curar la ferida pot acabar provocant una ferida encara més grossa. Deixem que s'estavelli. 

divendres, 20 de maig del 2011

Un talent estripat


Una visió de joc prodigiosa, un mag de la pilota, un  virtuós del desequilibri. De La Peña es retira. Entre llàgrimes va anunciar la seva retirada del futbol. “El meu cap volia seguir però el meu cos no pot més” declarava “Lo Pelat” en la seva roda de premsa de comiat. Les lesions ens han privat de veure un superdotat del futbol que es va quedar en un bon jugador sense mai arribar a ser el que prometia.

Ell és un dels primers jugadors que recordo veure a l’estadi. Sempre buscant la passada definitiva, la porta a la glòria del gol, la seva especialitat.  El mitjapunta creador, el passador que tots els davanters anhelaven. Precisió mil·limètrica i visió privilegiada. Un talent només a l’abast dels elegits. Control de pilota orientat, aixeca el cap i veu el que ningú més veu, l’espai entre la muralla defensiva que habilita al davanter.

Amb el sistema de Robson (D.E.P.) es va convertir en l’escuder predilecte de Ronaldo i abans ja l’apuntaven com el nou pilar central d’un Barça renovat després de la fi de l’era Cruyff. La pressió potser va poder amb ell. Sempre amb l’expectativa d’una genialitat seva, va acabar generant opinions contraposades.

Maleïdes lesions deu pensar. De fet el seu cos l’ha abandonat, les lesions l’han matat. Però no només. La seva inconstància el va impedir consolidar-se. Un dia era un cop i l’altre una trencadissa muscular, malson del jugador càntabra. El quàdriceps de la frustració. Un talent estripat. Tàcticament era un desordre i defensivament era un llastre, sempre necessitat d’un jugador que li cobrís les espatlles. La seva qualitat atacant i i la seva mentalitat feien que s’oblidés de les tasques defensives. Però una cosa no treu l’altra.

La inestabilitat institucional tampoc el va ajudar, amb el dolorós tancament d’una era i el començament d’una altra, que va acabar en xiulades en golejades. Al Lazio no va triomfar i on va acabar vivint l’etapa de major continuïtat, un oasi en la seva carrera (23 partits de mitjana en les 16 temporades que va militar com a professional) va ser al club perico. L’Espanyol és el club del seu cor, “aquest club és molt gran i entre tots hem de col·laborar perquè continuï creixent” deia entre llàgrimes.

No se’l pot acusar de falta de professionalitat, “lluitaré fins al final” deia pocs mesos endarrere. El seu físic de vidre no ha respost a les seves súpliques i l’ha obligat a prendre una decisió que estava anunciada. 5 partits en les últimes dues temporades,en les que el calvari de problemes físics l’ha minat als 35 anys. Només 25 minuts en la darrera.

Ronaldo (@ronaldo), en assabentar-se de l’anunci de la seva retirada declarava: “és un dia trist pel futbol. Se’n va un gran... potser el més gran de tots. Imparable i imprevisible”. No és un elogi gratuït d’un crack que ha jugat amb jugadors màgics com Ronaldinho, Romario, Rivaldo, Zidane o Figo. Sempre serà recordat per ser un talent únic però estripat. “Lo pelat” és irrepetible tot i que podria haver sigut més del que ha estat.

En la seva època amb el Barça:



En la seva època amb l'Espanyol



Article publicat a www.espaidefutbol.com

dijous, 19 de maig del 2011

Obriu l’aixeta, que ens morim de sed!



Des de petit m’han fascinat les motocicletes, en especial les antigues. D’aquest tema vaig fer fins i tot el treball de recerca i com a conseqüència la meva passió en descobrir l’origen de cadascuna de les marques mítiques del motociclisme català no va fer més que augmentar. Des dels inicis de Derbi, fabricant de bicicletes reconvertit, a Montesa passant per Gas-gas, Rieju o Bultaco fins a arribar a Ossa, la mítica marca del trèvol. Totes aquestes marques, no són simples empreses. Van representar l’esperit emprenedor d’una Catalunya que era el motor d’Espanya, un esperit de procedència històrica que es remunta a l’auge de l'industria tèxtil, de la qual Catalunya també en va ser la pionera. 
Fa un parell d’anys, dos empresaris de Girona van decidir tornar a apostar pel món de la moto i van comprar la marca Ossa per rellançar-la. Un producte revolucionari va ser la seva carta de presentació: l’Ossa TR280, una motocicleta de trial innovadora, tan pel seu pes com per les geometries del xassís. El pla de negoci era ambiciós i les demandes de la motocicleta no podien ser millors: les primeres 1500 unitats previstes de fabricació en el primer any ja estaven venudes abans de ser una realitat. A més, per reforçar la imatge de marca i el model empresarial, van crear una segona línia de negoci basada en l’aposta per la moda, que també es desenvolupava amb satisfacció. 
Va arribar el segon any de producció en què el pla d’expansió preveia augmentar la producció fins a les 2500 unitats i l’aparició d’un equip per competir al Mundial de Trial de la mà de Jeroni Fajardo. Tot eren bons propòsits i perspectives positives. Però ara ja no. Fa una setmana va saltar l’alarma: Ossa va declarar que necessitava un aval de 4 milions d’euros per continuar amb el pla de negoci i ampliar la producció fins a les 2500 unitats i la propera sortida d’una motocicleta d’enduro.  Amb solvència contrastada i viabilitat econòmica assegurada, Ossa, a porta que ha picat, porta que s’ha trobat tancada
No ho acabo d’entendre. Els bancs anuncien beneficis milionaris i a la vegada escanyen el crèdit a les PIME (Petites i Mitjanes Empreses), oblidades de les grans portades i dels gestos dels polítics. Elles són la base del teixit empresarial català, les que fan moure l’economia. Si no donen crèdits a Ossa, que com he dit és una empresa que té venudes les motos abans de fabricar-les, què hauran de fer les petites empreses per aconseguir un crèdit? Quin millor aval d’expansió hi ha? 
El cas d’Ossa només és la punta de l’iceberg d’un problema comú i profund. El teixit d’emprenedors s’està perdent. A Catalunya cada dia 100 autònoms tanquen la persiana i crear una empresa és una cursa d’obstacles burocràtics, a diferència dels Estats Units. Lluny dels grans gestos, com ara l’heroica de Montilla amb Nissan per mantenir un miler de llocs de treball, les accions eficaces brillen per la seva absència. Els autònoms a voltes arrisquen el seu patrimoni individual per crear riquesa i llocs de treball. De ben segur que no en crearan 100, però l’empenta de cada emprenedor és el que més s’ha de valorar. Els autònoms no tenen ni sou fix ni horaris i moltes vegades ni tan sols vacances. En un mercat laboral estancat, on l’atur puja incessantment, fomentar l’esperit emprenedor pot ser l’única sortida pels milers d’aturats. No hi ha millor política ni contra l’atur ni a favor del creixement, en un context en què cada funcionari que es suma a la roda és deficitari. 
A Extremadura hi ha 8 funcionaris per cada 100  habitants, a Catalunya la meitat. Cal canviar la mentalitat de la gent, sense això l’urgent renovació del model productiu es preveu com a mínim difícil. Un emprenedor veu en cada caiguda una oportunitat. Aquesta és la mentalitat que hauria de reeixir tan a Catalunya com a l’estat. L’economia nacional i estatal està en caiguda i és per això que no s’han de buscar només culpables, sinó solucions. Paradoxalment qui té la clau de la solució, que no és altre que el finançament, són els mateixos que s’han enganxat els dits amb l’eufòria especuladora del totxo. L’estat per evitar la seva caiguda, ha invertit centenars de milions d’euros (no com a Islàndia, on els ciutadans van denegar el rescat dels bancs). El mínim que podrien fer és correspondre. De moment ni un sol gest. No reclamo diners a fons perdut, sinó finançament inicial a plans d’empresa que siguin rendibles. La pregunta que em ve immediatament al cap és: i per què els bancs, que anuncien beneficis i augments de sou als seus executius a la vegada que anuncien acomiadaments, no mostren una major predisposició al crèdit? Aquesta és la pregunta del milió, una pregunta de moment, sense resposta. 
Aquest any això sí, tenim un maldecap menys. La pluja no ha escatimat ni a l’hivern ni a la primavera, i els embassaments garanteixen unes reserves hídriques suficients per afrontar l’època de sequera amb tranquil·litat. Sort que ens estalviarem les escenes dantesques d’èpoques passades, amb transvasaments surrealistes i actuacions polítiques per l’oblid. Les reserves hídriques dels bancs són tan o més quantioses (a no ser que ens venguin gat per llebre, que tot podria ser) però l’obertura de comportes no es visualitza en la llunyania. Tan important és el líquid transparent com el líquid monetari. Sense beure aigua una persona pot aguantar una setmana. Quan podrem aguantar sense finançament? Obriu l’aixeta, que ens morim de sed!

dimecres, 11 de maig del 2011

La cultura de les enganxines



Espinàs és un mestre de l'escriptura, un virtuós de la paraula. Diu ell que ha escrit 10.000 articles pel diari i més de 180 llibres. Les llegendes de redacció diuen d'ell que és capaç d'escriure una columna en pocs minuts. Deu ser qüestió de pràctica. Amb 84 anys, ja té les mans pelades, o més ben dit els dits. Ell diu que no és capaç de reinventar-se, qualitat que admira dels altres. Tampoc amb la tecnologia. L'observes i deu semblar un home embolcallat en un temps passat. No hi entén de modernitats; la seva Olivetti és la companya de viatge inseparable. Tampoc no és modern en l'ambició, un concepte que s'ha anat radicalitzant a mesura que la voracitat del capitalisme ha anat augmentant. 
"Tothom té els seus límits encara que no tothom conegui les seves limitacions" escriu Espinàs. Jo hi afegiria una nova categoria: aquells que coneixen els seus límits i les seves limitacions i les obvien. Tot per el poder. Si no vens no vals. La dignitat i la rigorositat, per desgràcia, han passat a un segon pla. Aquesta màxima no és exclusiva ni excloent. Tothom ha tingut la temptació. Alguns s'hi han plegat. 
Els polítics, els primers de la fila. Per no parlar de l'arxiconegut cas de Camps, acollidor d'imputats i campió dels censors, faré referència a una informació que vaig conèixer gràcies a l'article de Sebastià Alzamora al diari Ara. El senyor Francisco Hernández Spínola, candidat del PSOE al Parlament canari, es va quedar tan panxo quan va declarar que a la seva llista "només hi ha un 2% d'imputats". Coneix el seu límit, se’l salta, ho reconeix i ho veu normal. Més que preocupant. Em pregunto quan trigaran a cessar-lo, però vistos els precedents, ja no confio ni en la seva dignitat ni en la seva honestedat. Tampoc en la del seu partit. Els pocavergonya no tenen un color exclusiu.
El periodisme hi ha anat de seguida al darrera dels polítics, esclaus de l'entramat d'interessos. L'objectivitat no existeix, l'honestedat sí. El periodisme fa una crida a l'amnèsia col·lectiva d'aquest concepte, a la parcialitat i a l'extremisme visceral. Podríem concloure que això no és periodisme. Serà qualsevol cosa, però no periodisme. La contrastació de les fonts ha passat a millor vida i la tergiversació, que no interpretació, límit que marca la línia roja, ha ocupat part del pastís. Tots tenim al cap el panorama de la premsa a l'estat espanyol: Público a favor de Bildu (en general els diaris d'esquerres) i en contra La Razón com a màxim exponent (en general els diaris de dretes), per posar un exemple recent. En el fons (i no tan) el que busquen és vendre's, vendre més exemplars i per això es posen enganxines, sovint passant el límit de la interpretació. Això fa que les posicions centrals, terreny abonat per als escèptics, siguin carn d'extinció. 
Vivim en la democràcia del politiqueig, de l'electoralisme constant i de l'intercanvi de favors. Vivim en l'era de les enganxines, del radicalisme teòric i de la doctrina de bar. La gent no pensa, segueix. No digereix, empassa. Els polítics i el periodisme són els responsables i els instigadors d’aquest comportament. Com va dir House en un dels seus capítols, "parla amb mi, no et posis enganxines".