Un talent estripat

Una visió de joc prodigiosa, un mag de la pilota, un  virtuós del desequilibri. De La Peña es retira. Entre llàgrimes va anunciar la seva retirada del futbol. “El meu cap volia seguir però el meu cos no pot més” declarava “Lo Pelat” en la seva roda de premsa de comiat. Les lesions ens han privat de veure un superdotat del futbol que es va quedar en un bon jugador sense mai arribar a ser el que prometia.

Ell és un dels primers jugadors que recordo veure a l’estadi. Sempre buscant la passada definitiva, la porta a la glòria del gol, la seva especialitat.  El mitjapunta creador, el passador que tots els davanters anhelaven. Precisió mil·limètrica i visió privilegiada. Un talent només a l’abast dels elegits. Control de pilota orientat, aixeca el cap i veu el que ningú més veu, l’espai entre la muralla defensiva que habilita al davanter.

Amb el sistema de Robson (D.E.P.) es va convertir en l’escuder predilecte de Ronaldo i abans ja l’apuntaven com el nou pilar central d’un Barça renovat després de la fi de l’era Cruyff. La pressió potser va poder amb ell. Sempre amb l’expectativa d’una genialitat seva, va acabar generant opinions contraposades.

Maleïdes lesions deu pensar. De fet el seu cos l’ha abandonat, les lesions l’han matat. Però no només. La seva inconstància el va impedir consolidar-se. Un dia era un cop i l’altre una trencadissa muscular, malson del jugador càntabra. El quàdriceps de la frustració. Un talent estripat. Tàcticament era un desordre i defensivament era un llastre, sempre necessitat d’un jugador que li cobrís les espatlles. La seva qualitat atacant i i la seva mentalitat feien que s’oblidés de les tasques defensives. Però una cosa no treu l’altra.

La inestabilitat institucional tampoc el va ajudar, amb el dolorós tancament d’una era i el començament d’una altra, que va acabar en xiulades en golejades. Al Lazio no va triomfar i on va acabar vivint l’etapa de major continuïtat, un oasi en la seva carrera (23 partits de mitjana en les 16 temporades que va militar com a professional) va ser al club perico. L’Espanyol és el club del seu cor, “aquest club és molt gran i entre tots hem de col·laborar perquè continuï creixent” deia entre llàgrimes.

No se’l pot acusar de falta de professionalitat, “lluitaré fins al final” deia pocs mesos endarrere. El seu físic de vidre no ha respost a les seves súpliques i l’ha obligat a prendre una decisió que estava anunciada. 5 partits en les últimes dues temporades,en les que el calvari de problemes físics l’ha minat als 35 anys. Només 25 minuts en la darrera.

Ronaldo (@ronaldo), en assabentar-se de l’anunci de la seva retirada declarava: “és un dia trist pel futbol. Se’n va un gran... potser el més gran de tots. Imparable i imprevisible”. No és un elogi gratuït d’un crack que ha jugat amb jugadors màgics com Ronaldinho, Romario, Rivaldo, Zidane o Figo. Sempre serà recordat per ser un talent únic però estripat. “Lo pelat” és irrepetible tot i que podria haver sigut més del que ha estat.

En la seva època amb el Barça:

En la seva època amb l'Espanyol



Article publicat a www.espaidefutbol.com