Obriu l’aixeta, que ens morim de sed!

Des de petit m’han fascinat les motocicletes, en especial les antigues. D’aquest tema vaig fer fins i tot el treball de recerca i com a conseqüència la meva passió en descobrir l’origen de cadascuna de les marques mítiques del motociclisme català no va fer més que augmentar. Des dels inicis de Derbi, fabricant de bicicletes reconvertit, a Montesa passant per Gas-gas, Rieju o Bultaco fins a arribar a Ossa, la mítica marca del trèvol. Totes aquestes marques, no són simples empreses. Van representar l’esperit emprenedor d’una Catalunya que era el motor d’Espanya, un esperit de procedència històrica que es remunta a l’auge de l'industria tèxtil, de la qual Catalunya també en va ser la pionera. 

Fa un parell d’anys, dos empresaris de Girona van decidir tornar a apostar pel món de la moto i van comprar la marca Ossa per rellançar-la. Un producte revolucionari va ser la seva carta de presentació: l’Ossa TR280, una motocicleta de trial innovadora, tan pel seu pes com per les geometries del xassís. El pla de negoci era ambiciós i les demandes de la motocicleta no podien ser millors: les primeres 1500 unitats previstes de fabricació en el primer any ja estaven venudes abans de ser una realitat. A més, per reforçar la imatge de marca i el model empresarial, van crear una segona línia de negoci basada en l’aposta per la moda, que també es desenvolupava amb satisfacció. 

Va arribar el segon any de producció en què el pla d’expansió preveia augmentar la producció fins a les 2500 unitats i l’aparició d’un equip per competir al Mundial de Trial de la mà de Jeroni Fajardo. Tot eren bons propòsits i perspectives positives. Però ara ja no. Fa una setmana va saltar l’alarma: Ossa va declarar que necessitava un aval de 4 milions d’euros per continuar amb el pla de negoci i ampliar la producció fins a les 2500 unitats i la propera sortida d’una motocicleta d’enduro.  Amb solvència contrastada i viabilitat econòmica assegurada, Ossa, a porta que ha picat, porta que s’ha trobat tancada. 

No ho acabo d’entendre. Els bancs anuncien beneficis milionaris i a la vegada escanyen el crèdit a les PIME (Petites i Mitjanes Empreses), oblidades de les grans portades i dels gestos dels polítics. Elles són la base del teixit empresarial català, les que fan moure l’economia. Si no donen crèdits a Ossa, que com he dit és una empresa que té venudes les motos abans de fabricar-les, què hauran de fer les petites empreses per aconseguir un crèdit? Quin millor aval d’expansió hi ha? 

El cas d’Ossa només és la punta de l’iceberg d’un problema comú i profund. El teixit d’emprenedors s’està perdent. A Catalunya cada dia 100 autònoms tanquen la persiana i crear una empresa és una cursa d’obstacles burocràtics, a diferència dels Estats Units. Lluny dels grans gestos, com ara l’heroica de Montilla amb Nissan per mantenir un miler de llocs de treball, les accions eficaces brillen per la seva absència. Els autònoms a voltes arrisquen el seu patrimoni individual per crear riquesa i llocs de treball. De ben segur que no en crearan 100, però l’empenta de cada emprenedor és el que més s’ha de valorar. Els autònoms no tenen ni sou fix ni horaris i moltes vegades ni tan sols vacances. En un mercat laboral estancat, on l’atur puja incessantment, fomentar l’esperit emprenedor pot ser l’única sortida pels milers d’aturats. No hi ha millor política ni contra l’atur ni a favor del creixement, en un context en què cada funcionari que es suma a la roda és deficitari. 

A Extremadura hi ha 8 funcionaris per cada 100  habitants, a Catalunya la meitat. Cal canviar la mentalitat de la gent, sense això l’urgent renovació del model productiu es preveu com a mínim difícil. Un emprenedor veu en cada caiguda una oportunitat. Aquesta és la mentalitat que hauria de reeixir tan a Catalunya com a l’estat. L’economia nacional i estatal està en caiguda i és per això que no s’han de buscar només culpables, sinó solucions. Paradoxalment qui té la clau de la solució, que no és altre que el finançament, són els mateixos que s’han enganxat els dits amb l’eufòria especuladora del totxo. L’estat per evitar la seva caiguda, ha invertit centenars de milions d’euros (no com a Islàndia, on els ciutadans van denegar el rescat dels bancs). El mínim que podrien fer és correspondre. De moment ni un sol gest. No reclamo diners a fons perdut, sinó finançament inicial a plans d’empresa que siguin rendibles. La pregunta que em ve immediatament al cap és: i per què els bancs, que anuncien beneficis i augments de sou als seus executius a la vegada que anuncien acomiadaments, no mostren una major predisposició al crèdit? Aquesta és la pregunta del milió, una pregunta de moment, sense resposta. 

Aquest any això sí, tenim un maldecap menys. La pluja no ha escatimat ni a l’hivern ni a la primavera, i els embassaments garanteixen unes reserves hídriques suficients per afrontar l’època de sequera amb tranquil·litat. Sort que ens estalviarem les escenes dantesques d’èpoques passades, amb transvasaments surrealistes i actuacions polítiques per l’oblid. Les reserves hídriques dels bancs són tan o més quantioses (a no ser que ens venguin gat per llebre, que tot podria ser) però l’obertura de comportes no es visualitza en la llunyania. Tan important és el líquid transparent com el líquid monetari. Sense beure aigua una persona pot aguantar una setmana. Quan podrem aguantar sense finançament? Obriu l’aixeta, que ens morim de sed!