La cultura de les enganxines

Espinàs és un mestre de l'escriptura, un virtuós de la paraula. Diu ell que ha escrit 10.000 articles pel diari i més de 180 llibres. Les llegendes de redacció diuen d'ell que és capaç d'escriure una columna en pocs minuts. Deu ser qüestió de pràctica. Amb 84 anys, ja té les mans pelades, o més ben dit els dits. Ell diu que no és capaç de reinventar-se, qualitat que admira dels altres. Tampoc amb la tecnologia. L'observes i deu semblar un home embolcallat en un temps passat. No hi entén de modernitats; la seva Olivetti és la companya de viatge inseparable. Tampoc no és modern en l'ambició, un concepte que s'ha anat radicalitzant a mesura que la voracitat del capitalisme ha anat augmentant. 

"Tothom té els seus límits encara que no tothom conegui les seves limitacions" escriu Espinàs. Jo hi afegiria una nova categoria: aquells que coneixen els seus límits i les seves limitacions i les obvien. Tot per el poder. Si no vens no vals. La dignitat i la rigorositat, per desgràcia, han passat a un segon pla. Aquesta màxima no és exclusiva ni excloent. Tothom ha tingut la temptació. Alguns s'hi han plegat. 

Els polítics, els primers de la fila. Per no parlar de l'arxiconegut cas de Camps, acollidor d'imputats i campió dels censors, faré referència a una informació que vaig conèixer gràcies a l'article de Sebastià Alzamora al diari Ara. El senyor Francisco Hernández Spínola, candidat del PSOE al Parlament canari, es va quedar tan panxo quan va declarar que a la seva llista "només hi ha un 2% d'imputats". Coneix el seu límit, se’l salta, ho reconeix i ho veu normal. Més que preocupant. Em pregunto quan trigaran a cessar-lo, però vistos els precedents, ja no confio ni en la seva dignitat ni en la seva honestedat. Tampoc en la del seu partit. Els pocavergonya no tenen un color exclusiu.

El periodisme hi ha anat de seguida al darrera dels polítics, esclaus de l'entramat d'interessos. L'objectivitat no existeix, l'honestedat sí. El periodisme fa una crida a l'amnèsia col·lectiva d'aquest concepte, a la parcialitat i a l'extremisme visceral. Podríem concloure que això no és periodisme. Serà qualsevol cosa, però no periodisme. La contrastació de les fonts ha passat a millor vida i la tergiversació, que no interpretació, límit que marca la línia roja, ha ocupat part del pastís. Tots tenim al cap el panorama de la premsa a l'estat espanyol: Público a favor de Bildu (en general els diaris d'esquerres) i en contra La Razón com a màxim exponent (en general els diaris de dretes), per posar un exemple recent. En el fons (i no tan) el que busquen és vendre's, vendre més exemplars i per això es posen enganxines, sovint passant el límit de la interpretació. Això fa que les posicions centrals, terreny abonat per als escèptics, siguin carn d'extinció. 

Vivim en la democràcia del politiqueig, de l'electoralisme constant i de l'intercanvi de favors. Vivim en l'era de les enganxines, del radicalisme teòric i de la doctrina de bar. La gent no pensa, segueix. No digereix, empassa. Els polítics i el periodisme són els responsables i els instigadors d’aquest comportament. Com va dir House en un dels seus capítols, "parla amb mi, no et posis enganxines".