La nostra dignitat

Ahir va ser un dia especial. Molt especial. El referèndum que es va celebrar ahir és una mostra del poder que té la ciutadania alhora d’organitzar-se per a un objectiu en comú: expressar la seva opinió. I és que aquest fet, que no és més que l’essència de la democràcia, de manera increïble provoca rebuig en alguns partits polítics.

Aquells partits polítics que defensen a ultrança la constitució són aquells que no accepten ni volen permetre l’essència de la democràcia; l’expressió de la opinió del ciutadà. Ahir es va aconseguir, això sí, no en la magnitud que mols hauríem desitjat. Per començar el cos electoral que se sotmetia a referèndum era tan sols de 700.000 persones. Dintre d’aquest cos electoral s’hi van fer dues modificacions: d’una banda era permès votar als ciutadans majors de 16 anys i d’altra banda tots els immigrants també tenien el dret a vot.

El poble català ahir es va queixar de la situació política actual i va dir ben fort que part de la seva població vol que Catalunya esdevingui un estat independent integrat a al Unió Europea. Concretament el 92% dels ciutadans que van anar a votar van respondre afirmativament a que Catalunya esdevingui un estat propi, però per desgràcia com sabem aquest referèndum no és vinculant i no gaudeix de cap mena d’oficialitat més enllà de la legitimitat del vot del poble. I alguns detractors faran seva la bandera de la baixa participació, però si es miren detingudament les dades no es pot fer res més que ser optimista.

La participació va ser de prop del 30 %. Molt més baixa que en unes eleccions generals però no massa lluny de la participació del referèndum de l’estatutet o de la de les eleccions europees. Al meu parer és una bona participació perquè s’ha tenir en compte que les infraestructures amb què es va organitzar la votació no són ni de bon tros comparables amb les que disposa un organisme públic. Després per més que la societat intenti que la consulta tingui ressò mediàtic, mai no tindrà el mateix espai que tenen unes eleccions o una consulta que gaudeix d’oficialitat (des d’espais de propaganda electoral, passant pel temps de tractament als telenotícies o pel nombre de debats organitzats fins a l’explicació clara del què comporta votar afirmativament o negativament en un consulta d’aquestes característiques). Per això la participació mai no serà tan alta. Però més enllà de la seva oficialitat, al % de participació també hi influeix el mateix cos electoral. Com he dit anteriorment a aquesta consulta s’hi ha inclòs els joves d’entre 16 i 18 anys (el col·lectiu que menys vota) i també s’hi ha afegit els immigrants (dels quals només va votar prop d’un 8%). En condicions normals la participació ja només per aquest fet ja hagués estat més alta.


Però més enllà de la participació en el referèndum també ens hem de fixar en el resultat en sí. El 92% dels ciutadans que van votar van emetre el vot en sentit afirmatiu. Això vol dir que aquest percentatge reflecteix la realitat de Catalunya? La resposta evidentment és que no. La majoria de persones que van anar a votar van ser aquelles que havien promogut la consulta o aquelles que es sentien identificades amb la causa, mentre que les persones que no estan a favor de la independència directament no van exercir el seu dret a vot. Potser va passar perquè la consulta no gaudia d’oficialitat i per tant no van veure una relació causa-efecte del seu vot. Però hi va haver un 30% de la població amb dret a vota que va votar afirmativament. Si aquesta mitjana l’extrapoléssim a la resta de Catalunya ens sortirien un milió i mig de persones que estan a favor de la independència sempre i quan no anés a votar més gent (que ja em quedat que si fossin oficials la participació augmentaria mínim 20 punts). Què vol dir això? Dons ben senzill, que si tots els vots es concentressin en un sol partit polític, aquest aconseguiria la majoria absoluta al parlament. Però estem parlant d’una previsió de mínims. Tota la gent que no ha anat a votar no és pas contraria a la independència. La gent que no ha anat a votar és en part els que estan en contra però també és tota aquella gent que està pendent de la sentència del TC envers l’estatutet de Catalunya. Si aquesta és negativa, tal i com apunten totes les previsions, els sentiment de desafecció dels ciutadans envers l’estat espanyol augmentaria de manera sorprenent. Tota aquesta gent que encara veu una possibilitat de convivència amb l’estat espanyol, es veuria abocada a arribar a la conclusió que en el marc d’aquesta constitució ja no es pot anar més enllà en el camí de l’autogovern. Si bé alguns visionaris encara somiarien amb un estat espanyol federalista (a fora de Catalunya ningú és federalista) o fins i tot alguns proposaran una reforma de la carta magna. Cal recordar que perquè la constitució es pugui reformar cal una majoria molt ample a les corts espanyoles, fet que ja de per sí sembla una quimera, però el que podria acabar succeint amb aquesta reforma és una retallada de l’autogovern i no pas una ampliació que és el que alguns volen.

Espanya no ens vol de cap de les maneres, bé si ens vol per apofitar-se de nosaltres i per xuclar-nos les peles fins al moll de l’ós. El 10 % del PIB de Catalunya va a Espanya i no ens retorna en forma d’inversions. Per fer-ho més concret, uns 3000 euros anuals per persona van a Madrid i no tornen. Aquesta situació no canviarà, de fet en la negociació del nou estatut es va estar discutint el finançament, i si la proposta del govern català no s’acostava ni de broma al que equivaldria un concert econòmic el govern del senyor ZP no va poguer-se estar de retallar-lo. Mai no tindrem una conjuntura política més propicia per l’acord i hem vist on és el limit d’Espanya, un límit molt insuficient per les aspiracions de Catalunya com a país. Tan de creixement econòmic, com en l’àmbit social, lingüístic o cultural. Perquè no poder controlar nosaltres els aeroports? Perquè no poder controlar el flux de migració? Perquè no poder fer polítiques econòmiques pròpies? Perquè no poder competir internacionalment al més alt nivell? Com va dir aquell “Catalunya serà independent o no serà”. Tan econòmicament com socialment com identitàriament hi sortiríem guanyant. La independència cada dia és més a prop.

Cop de puny sobre la taula (65-84)

http://www.esportiu.cat/2009/11/27/cop-de-puny-sobre-la-taula-65-84/

El Barça ha fet una exhibició de joc col·lectiu i ha superat amb claredat al Montepaschi de Siena. Malgrat la pressió del públic i la de l’equip italià el conjunt de Xavi Pascual ha sabut superar els moments complicats i s’ha acabat enduent el partit. Ndong i Mickeal han sigut els millors blaugrana amb 19 i 14 punts respectivament, mentre que pel Siena només Sato (16 val.) s’ha salvat del desastre.

A priori era un partit complicat, i realment ho ha estat, però el Barça ha presentat la candidatura al títol si és que no l’havia presentada ja, escombrant al Montepaschi de Siena, un altre dels equips que a les apostes es troba entre els futuribles per entrar a la Final Four d’enguany. El Barça ha fet gala d’un gran joc col·lectiu i ha demostrat que les individualitats responen quan l’equip mes ho necessita. En aquest sentit Lakovic ha actuat de bomber amb dos triples que han trencat dinàmiques o bé podem parlar de Morris que s’ha multiplicat en defensa i en atac en el darrer quart. 6 jugadors del Barça han superat els 10 punts de valoració, dada que reafirma el concepte de joc en equip.

Ja des d’un bon inici el matx ha començat intens. Mickeal ha portat la iniciativa amb 7 punts gairebé seguits (5-9) i Ndong li ha pres el relleu amb 6 punts més (9-13). Aquí el Siena s’ha posat les piles en defensa i ha igualat el partit a 20 amb una cistella de Zisis just a l’inici del segon quart.

Defensa asfixiant

Navarro no havia anotat en tot el primer quart i no estava entrant en joc a causa dels 2 contra 1 que li feia la defensa italiana, però un triple seu i 5 punts consecutius de Lorbek han obert la primera escletxa en el marcador (22-28). Els italians han reaccionat gràcies a l’encert en el llançament de Domercant i el talent de Mcintyre i han aconseguit mantenir-se dintre del partit (30-34). Un 3+1 de Ricky i una posterior tècnica a Domercant han permès al conjunt catlà desempallegar-se de la defensa enganxosa del Siena i marxar al descans amb una màxima diferència de 9 punts (34-43).

Més defensa i interrupcions

A la represa la pressió tan de l’afició com de l’equip de la Toscana continuava en una intensitat altíssima. El Barça tenia moltes dificultats per trobar cistelles fàcils i perdia pilotes amb massa facilitat, només Ndong a causa de segones opcions aconseguia sumar. Quan el Barça passava per una situació complicada (44-50) ha aparegut el bomber per excel·lència, l’eslovè Jaka Lakovic que ha clavat un triple per refredar l’ambient. Al tercer quart hi ha hagut concert de xiulet i el Montepaschi només anotava des de la línia de tir lliure, però malgrat això el Barça es veia superat per moments per la intensa defensa italiana. Domercant amb un llançament exterior retallava les diferència fins als 4 punts (53-57) a falta de 30 segons pel final del tercer quart.

Aquí hi ha hagut el cop d’efecte que ha permès superar aquest moment d’extrema dificultat. Navarro ha deixat anar una de les seves bombes i després d’una bona defensa blaugrana Mickeal ha fet un cop de dits al límit del final del tercer quart. Un parcial de 0-4 en només 30 segons que tornava a situar un coixí de seguretat (53-61).

Exhibició

Només iniciar el darrer quart Morris encistellava després d’una gran passada de Ricky Rubio i posteriorment anotava un triple culminant d’aquesta manera un parcial de 0-9 (53-66) i assolint la màxima avantatge de 13 punts. Morris anotava el seu setè punt consecutiu i ampliava dos punts més la diferència. Aquí s’ha acabat el partit, malgrat que el Siena ha fet un parcial de 10-2 i s’ha col·locat a només 7 (63-70) a costa del talent i els triples de Mcintyre. Però el Barça lluny de caure en la precipitació ha mantingut la sang freda i partir d’aleshores ha començat l’exhibició.

Els últims 6 minuts han estat una autèntica humiliació, un bany de joc, un repàs de dalt a baix a tot un habitual de la Final Four. Ndong es movia com peix a l’aigua dintre de la zona amb esmaixades dignes de concurs i fins i tot ha igualat la seva màxima anotació a l’Eurolliga amb 19 punts. Ricky dirigia de manera magistral amb passades espectaculars i com a colofó final, Navarro ha anotat un triple des de ben bé 8 metres al límit del final del partit per deixar un contundent 65-84 final.

El Barça amb aquesta victòria s’assegura pràcticament la primera posició del grup, a més a més de realitzar una gesta: el Montespachi només havia perdut dos partits a casa en els darrers dos anys, i justament havien estat dues derrotes amb els dos últims campions d’Europa. Voldrà dir que el Barça serà campió d’Europa? Tan de bo sigui així, de fet amb partits com el d’avui no seria d’estranyar.

Montepaschi Siena (18+16+19+12): McIntyre (13), Zisis (9), Sato (13), Stonerook (2), Eze (6) -cinc inicial-, Hawkins (6), K. Lavrinovic (6), Domerçant (10) i Carraretto (-).

Regal FC Barcelona (20+23+18+23): Ricky Rubio (6), Navarro (12), Mickeal (14), Morris (9), Ndong (19) -cinc inicial-, Fran Vázquez (10), Lakovic (7), Grimau (-), Lorbek (7), Trias (-) i Sada (-).

Only by the night, un àlbum trencador

Que Kings of Leon és un dels grups que està de moda està fora de dubte. Anuncis a la radio del llançament del seu nou àlbum i repeticions incomptables a la ràdio del seu nou èxit ho corroboren. A més a més el popular Use somebody, el single del nou àlbum Only by the night (2008), està situat en una més que meritòria 42ª posició en el rànquing de les cançons més descarregades des de l’Itunes Store.

La progressió del grup de Nashville ha estat meteòrica. Fa un parell d’anys, arribaven al FIB (Festival Internacional de Benicàssim) com uns autèntics desconeguts i simplement feien de teloners dels mediàtics Arctics Monkeys. Ja se sap que molts dels grups que actuen al FIB, després es fan de mica en mica més coneguts i els serveix de plataforma cap a la fama, com pot haver sigut el cas de The Kooks o de molts altres. En aquella ocasió presentaven el seu tercer àlbum, Because of the times (2007).

L’últim treball Only by the night és força diferent de la resta d’àlbums del grup americà com Youth and young manhood (2003) o Aha shake heartbreak (2004). Aquests dos primers àlbums es caracteritzaven per tenir un caràcter uniforme, formaven un treball conjunt. Les seves cançons tenien una continuitat melòdica, en què l’equilibri entre la part instrumental i la part vocal era quasibé perfecte. La majoria de les cançons es basaven en el seu ritme enganxós però alhora insaciable. Aquests dos primers àlbums, i fins i tot el tercer, podem dir que pertanyen a un rock alternatiu, amb tocs de rock de garatge i de punk.

Only by the night significa un punt d’inflexió i un canvi de rumb. En aquest treball, Kings Of Leon, han apostat per un rock menys melòdic. Clarament han fet el CD amb una visió comercial, ja que si hi fem una escoltada ràpida hi ha dues cançons que ens criden l’atenció (Use Somebody i Sex on Fire). Les altres cançons deixen bastant indiferents. És per això que el disc no conforma un tot, una obra musical sencera, sinó que està fragmentada. Cada cançó és independent l’una de l’altre. Realment, només aquestes dues cançons són les úniques que valen la pena. Les altres s’acaben fen monòtones i s’acaben trobant faltades de ritme. Un altre aspecte que ha variat respecte els anteriors àlbums és l’estil. Si bé en els anteriors l’equitat entre veu i instruments era la tònica principal, en aquest CD destaca molt més la part instrumental. Ha derivat cap a un rock més underground, més fosc, més alternatiu. Però de manera sorprenent, tot i allunyar-se d’un estil més comercial, Kings Of Leon han trobat l’èxit en aquest àlbum i en especial en el single Use Somebody.

A vegades allunyar-se d’un estil comercial no significa disminuir el teu target de públic, i aquest CD n’és un exemple perfecte. Aquest èxit popular, l’ha valgut la invitació per part del FIB de tornar-hi a actuar en l’edició d’aquest any; això si, com a un dels quatre principals caps de cartell.

La Copa, un gran format

content="Microsoft Word 2008">

La Copa del Rei ACB que s’ha celebrat a Madrid durant la setmana passada ha estat una competició complerta en tots els sentits. S’ha viscut un nivell de bàsquet molt alt per part de tots els participants. El TAU ha demostrat els seu gran estat de forma i s’ha alçat amb la victòria final després de quatre dies frenètics de competició i els altres equips han fet un paper més que digne. Les aficions no han quedat enrere. Han animat incansablement als seus jugadors i han viscut amb intensitat els dies de competició. I tot això a què es deu?

Una factor que pot respondre a aquesta pregunta és el format. El format de la Copa del Rei és un format que enganxa, un format que permet veure els millors equips de l’ACB en quatre dies i amb enfrontaments directes. Al final de la primer volta de la lliga regular els 8 primers equips de la classificació i l’organitzador són els escollits per a participar-hi. Aquest any, però, no ha estat així. L’ACB, en una decisió incomprensible ha designat 2 equips organitzadors; el Reial Madrid i l’Estudiantes. A la jornada de tall el Madrid estava en la cinquena posició, però l’Estudiantes estava ben lluny de les posicions de Play-off. La vuitena posició l’ocupava el Manresa, però aquest equip no ha participat a la competició perquè l’Estudiantes tenia la condició d’organitzador. Aquest fet ha desvirtuat l’esperit de la competició ja que els vuit millors equips de la classificació no han estat els que han participat. Segurament l’ACB ha otorgat tal condició a l’equip estudiantil perquè és un històric de la competició i d’aquesta manera pogués participar en la competició. El gran perjudicat, el Manresa.

Deixant de banda els criteris de participació, parlem del format. Quatre dies de competició de màxim nivell. Quatre partits de quarts de final repartits en dos dies, dues semifinals i la gran final. Total, 7 partits en quatre dies. Per a un aficionat del bàsquet, més enllà de l’equip que sigui, és una oportunitat fantàstica per veure bon bàsquet en pocs dies, un aspecte que dona continuïtat a la competició. Per a un aficionat d’un dels equips participants, és una de les competicions més vibrants i més intenses, que si tot va com espera que vagi, veurà 3 partits amb els seu equip com a protagonista. A més a més de l’espectacle basquetbolístic, que és senzillament brutal, a les graderies es viu un ambient espectacular, ple de rivalitat i de respecte entre les aficions rivals, d’il·lusió, de ganes, de sentiments. Només calia passejar-se per les afores del pavelló de la Comunidad de Madrid per veure com la gent vivia la competició.

Tot i ser un dels millors formats, no tot són avantatges. Bàsicament hi ha un problema de cansament i desgast. Quan els dos equips arriben a la final, es pot produir un fet curiós però també decisiu: que un dels dos equips hagi tingut un dia més de descans. Això pot passar si un dels dos equips ha jugat els quarts de final dijous i l’altre divendres, tal i com ha passat en aquesta edició, en que el Tau ha tingut un dia més de descans que l’Unicaja. Aquest format no és aplicable a tots els esports. Per exemple, el desgast que implica el futbol fa literalment impossible o molt difícil jugar 3 partits en quatre dies. De totes maneres el format actual de la Copa del Rei de futbol és un disbarat i careix d’un factor importantíssim, continuïtat temporal. Altres esports com el Futbol Sala, l’Handbol i l’Hoquei apliquen un format similar i els funciona de manera correcte, un argument més que demostra que el format de la Copa del Rei ACB és sinó el millor, un dels millors.

La llei de partits, la gran guanyadora de les eleccions.

Ja ho han aconseguit. Ja tenen el que volien. En cap de les comunitats autonòmiques anomenades històriques, i encara menys en cap de les altres, no queda cap partit dels anomenats nacionalistes al govern, tret de Catalunya, on Esquerra Republicana encara es manté, això sí, supeditada a la direcció del PSC. M'explico.

Fins ahir a la nit a Galícia hi havia un govern format pel bipartit entre el PSOE i BNG (Bloque Nacionalista Galego). Però ahir, els comicis electorals van donar un gir, més que inesperat, desesperant. El PP va guanyar amb majoria absoluta (39 diputats) mentre que el PSOE i el BNG es van quedar amb 24 i 12 respectivament. L'aritmètica no falla, 39 a 36. Majoria absoluta pel PP, que converteix en un parèntesi enmig del domi del PP aquesta legislatura encapçalada pel bipartit.

Indubtablement Rajoy en surt doblement reforçat. Per un banda Feijo és un home de la seva confiança i per l'altra en surt victoriós també per la seva gran implicació a la campanya electoral. Tourinho en surt doblement derrotat. Molts l'acusen d'haver fet una mala campanya electoral i de no haver fet cas a Pepe Blanco quan li deia que anticipés les eleccions, i a més a més, ha perdut una oportunitat històrica de consolidar un govern progressista. Avui ha acabat presentant la seva renúncia al càrrec. Les conseqüències d'una derrota electoral.

Però parlem de les eleccions d'Euskadi que també es van celebrar ahir. En aquest cas l'escenari post-electoral queda molt més obert i amb una solució molt més complexe. Però abans d'analitzar els resultats, fem un exercici de feed back i fem un repàs a les circumstàncies que ens han portat fins aquí. Als anteriors comicis, el PNB va guanyar les eleccions amb 29 escons, i va poder formar govern amb EHAK-PCTV (Partit Comunista de les Terres Basques) que va obtenir 9 escons, i amb Eskerbatua-IU amb 3 diputats. Obtenien 41 diputats. L'esquerra abertzale hi estava representada a través del PCTV, i en conseqüència tota la societat basca estava representada al parlament.

Aleshores els dos grans partits espanyolistes, el PSOE i el PP ho van veure ben clar. Si es posaven d'acord, podien aconseguir enderrocar el nacionalisme del govern basc. I si es van posar d'acord en una cosa; en crear un llei de partits feta a mida per il·legalitzar el PCTV, i en definitiva per deixar sense representació política l'esquerra abertzale. Ho van aconseguir. Van deixar un part de la societat basca sense poguer-se sentir representada en el parlament. Perquè? Donçs la justificació va ser clara: els il·legalitzem perquè no condemnen la violència. D'acord. Però no creieu que és millor tenir-los dins del joc parlamentari que no pas fora? Que hi havia algun membre del partit imputat en algun assassinat? L'excusa era posar per davant de tot la llei. Però el que molt fàcilment obliden les forçes espanyoles, és que moltes vegades la democràcia ha d'estar per sobre de la llei (en aquest cas la llei de partits). Però és evident que no tenien la mateixa opinió.

Les conseqüències les trobem en les eleccions d'ahir. PSE i PP tenen la possibilitat de formar govern, quan en percentatge de vots (43%) són inferiors a la coalició formada pels partits nacionalistes (53%). Però el sistema de representativitat basc són figues d'un altre paner. El quid de la qüestió està en la impossibilitat de representació parlamentària del món abertzale. La consigna de partit va ser votar nul, i vet aquí la sorpresa. 100.000 vots nuls, que representen un 10 % dels vots. Si extrapolem, aproximadament ens surt que tindrien uns 9 diputats al parlament.

La conclusió és clara. El panorama polític basc ha variat poc, amb una pujada del PSE i un davallada del PP. L'únic que ha canviat és la llei de partits. Sumant percentatges i tenint en compte els vots nuls que s'atribueixen al món abertzale, els percentatges de vots són clarissims. 63% són nacionalistes en front d'un 37% constitucionals, tal i com els agrada que els anomenem. Tal com diu el refrany popular, feta la llei feta la trampa. I Patxi Lopez, encara té la barra de dir que se sent legitimat pel poble basc per ser Lehendakari. Això sí que és realment antidemocràtic.

De sortides, principalment n'hi ha dues. La més probable és que el PSE formi govern amb el PP i UPD (Union Progreso y Democracia). Aquesta aliança portaria molts mals de cap a Zapatero, que les passaria magres per obtenir una majoria sòlida al congrés, ja que aquest pacte comportaria el no suport del PNB. CIU ja ha sortit dient que ells no exerciran de salvavides.

La segona opció es força menys provable. Seria un pacte del PNB amb el PSE, sempre amb el cap del candidat Ibarretxe pel mig. De totes maneres Patxi López no sembla estar massa per la feina per tal d'aconseguir aquest pacte.

En els pròxims dies veurem el què passa, però a qui se li ha girat feina de retruc és a Zapatero, que haurà de fer mans i mànigues per mantenir la seva política de pinotxo fent equilibris aritmètics supeditats a la decisió del PSE. Embolica que fa fort.

Eufemismes per dir "me'n vaig a cagar".

Arriba una mica tard, però és que encara m'estic partint la caixa de tant riure. De tots és sabut que una de les meves referències és el David Llorens. Donçs bé, fa un parell de setmanes en va muntar una de grossa, el Basté gairebè marxa de l'estudi i no és per menys. Aquí us deixo el llistat d'eufemismes, però el millor que podrieu fer és anar a: http://www.amicsrac1.net/fonoteca/fonoteca.php?oprog=El%20M%F3n%20a%20RAC1&osecc=La%20freakypedia&odataini=01-05-2000&odatafin=19-02-2009&oparaula=

EUFEMISMES PER “VAIG A CAGAR”

1. Vaig a fer de ventre

2. Vaig a plantar un pi

3. Tinc una reunió amb el senyor Roca

4. He d’alliberar a Willy

5. Vaig a fer un exorcisme (sal de mi, sal de mi)

6. Vaig a tirar troncs al riu

7. Vaig a treure’m un pes de sobre

8. Vaig a despedir un amic de l’interior

9. Vaig a l’excusat

10. Sento la crida de la natura

11. Vaig a llençar el reciclatge

12. Vaig a proposar una sortida negociada al conclicte àrab-israelià

13. Vaig a posar un ou

14. (si vas molt apurat) Vaig a fer història en el món de la defecació

15. (si vas molt apurat) Vaig a que em practiquin una cesàrea

16. Vaig a alliberar hostatges

17. Vaig a fer un sudoku

18. He d’anar a pentinar-me, que m’estic pentinant a sobre

19. (en castellà) Voy a ver Chicago (chi-cago)

20. Vaig a marcar el territori

21. Haig de marxar que la tortuga treu el cap

22. Haig de marxar que m’està creixent la cua

23. Vaig a bombardejar Hiroshima

24. Tinc un marron que m’he de treure de sobre

25. Vaig a passar de l’abstracte a lo concret

26. Vaig a donar-li sabor al caldo

27. Vaig a fer fora el llogater

28. Vaig a exterioritzar el meu malestar

29. Vaig a llençar una boia

30. Vaig a treure el millor de mi

31. Vaig a monolitar

32. (moooooolt políticament incorrecte) Vaig a alliberar a Nelson Mandela

33. Vaig a encarregar un braç de gitano

34. Home a l’aigua!!!!

35. Vaig a buidar la paperera de reciclatge

36. Vaig a netejar las canyeries

37. He de resoldre un assumpte molt tèrbol

38. (mooooolt fastigós) Vaig a pentinar-me els péls del cul cap a fora

39. (només en castellà) Voy a hacer de tripas corazón

40. Vaig a treure el mal que porto dins

41. Vaig a calcular el meu Producte Interior Brut

42. Vaig a rescindir-li el contracte a Kakà

43. Vaig a arrugar la cara

44. M’està venint la inspiració

Conseqüències de la ventada

Quina desgràcia la ventada!!! Des d'aquí un sentit record per les quatre víctimes mortals que ens va deixar el temporal excepcional de vent de la setmana passada. Això va passar a pocs quilòmetres de casa meva, a Sant Boi de Llobregat. Però la magnitud d'una tragèdia no només es medura a través del nombre de víctimes.

El dimecres al matí vaig sortir a entrrenar amb bici, i el panorama que vaig veure a la muntanya va ser desolador. Arbres tumbats, arrels aixecades, camins tallats, bosco destrossats; un paisatge que trigarà anys a recuperar l'apariencia normal. A mig camí, una brigada municipal custodiada per policies municipals netejant els arbres caiguts per la virolència del vent. Quin desastre. Per poguer passar per un camí vam haver de fer senderisme per evitar la munió d'arbres que impedien el pas fluid pels camins.

Ja s'ha parlat prou de la ventolera. Millor veure-ho en imatges. Us deixo unes fotografies que vaig fer mentre anava amb bici. Són de la serra de Collserola, prop de Sant Just Desvern, al popular camí conegut com La Sargantana.

The Iceman

El títol no fa referència a la seva fredor a l'hora de prendre decisons; sinó que és literal. El personatge en qüestió es diu Wim Hof, té 47 anys i és holandès. És un home capaç de suportar temepratures que matarien a una persona normal.

Durant 25 anys ha practicat el ioga, i a través del ioga, ha desenvolupat la capacitat tan mental com física de suportar el fred i és capaç a vaoluntat pròpia d'alentir el ritme cardíac i regular la temperatura del seu cos. És capaç també a través del ioga de desviar el flux sanguini cap a les parts imprescindibles, com són els pulmons, el cor i el cervell.

Però no només sap portar les seves habilitats al camp teòric, sinó que les porta a la pràctica fins l'extrem més insospitat. Per què us en feu una idea aquest home té al seu haver més de set rècords del món.

Wim Hof, va córrer una mitja marató (21 km) al cercle polar àrtic, descalç i només vestit amb uns calçotets a 35 graus sota zero. Perquè us en feu una idea de lo bèstia que és, en uns jocs olímpics d'hivern, si la temperatura baixa dels 10 graus sota zero, les proves d'esquí es suspenen. Una persona normal un cop passats 20 minuts a tal baixa temperatura, perd el coneixement.



Aquest home, també té com a afició l'escalada, i per provar els seus límits, va pujar al Mont Blanc (4808m.), descalç, evidentment, i només equipat amb uns calçotets.

A més a més, per demostrar la seva capacitat de concentració, va pujar mab un globus aerostàtic a 1500 d'alçada i es va penjar del globo només dels dos dits centrals d'una mà.

Però tot això per ell era pa sucat amb oli, i fa 4 mesos va intentar pujar a l'Everest (8844m.). La seva intenció era pujar l'Everest descalç i amb uns shorts, però era conscient de que no ho podria suportar, i en alguns trams es posava sabatilles d'esport. A part de sabatilles d'esport en alguns trams, només portava guants i una motxilla. Això si, ho feia amb una expedició que estava perfectament preparada. Tenia un cap d'expedició experimentat, que es deia Bernardt de Jong, que s'encarregava cada x temps d'anar-lo escalfant amb begudes energètiques. Evidentment va assolir el cim i va baixar sense massa problemes.

Té en el seu haver altres rècords del món com el de nedar per sota d'un bloc de gel



El d'aguantar prop de 80 minuts dintre d'un cub ple de gel



Ja us havia advertit que el títol era literal. Brutal.

Encara sort que no ha quedat fet un puzzle

Quina caiguda més espectacular. És esfereidora, apostoflant, impactant. Encara sort que no ha mort a l'instant. L'esquiador en qüestió és el suís Daniel Albrecht, i la caiguda es va produir a l'estació de Kitzbühel. Ara mateix està en coma induit, veurem si se'n surt d'aquesta. Més val veure les imatges. Us deixo el vídeo.

El català, en clar retrocés.

Jo us proposu fer un experiment sociològic ben senzil i econòmic (essencial en els temps de crisi que vivim). Agafeu un transport públic. Traieu-vos els auriculars de les orelles (si en porteu) i escolteu l'ambient que s'hi respira. Al cap de vint segons us n'adonareu d'una cosa: gairebé ningú parla en català.

De ben segur que bastanta d'aquesta gent que no parla en català el sap; però no el fa servir. I us preguntareu: per què? Simplement és un problema d'actitud. Sempre que hi ha contacte amb una persona que comença parlant-te amb castellà, en comptes de contestar en català perquè la persona s'adequii, contestem en castellà i ens baixem els pantalons vilment en comptes de parlar-los en català. Aquesta tasca, però, reconec que és de difícil execució.

El problema essencial és l'integració de les persones nouvingudes al nostre país. Sobretot els que tenen la llengua castellana com a llengua materna, no mostren en la majoria dels casos cap interès per la llengua ni per la cultura catalana. Això ho hauríem de canviar. Els hi hauriem de canviar els seu punt de vista respecte la llengua catalana. Els l'hem de fer veure que és un element enriquidor i imprescindible per integrar-se en la societat. Ara bé, si ni tan sols els parlants habituals de la llengua catalana ens mantenim fermes en l'ús de la nostra llengua, tampoc no podem pretendre que ho facin els altres.

Per tant, hem de tornar a normalitzar l´ús del català coma llengua d'ús comú. Després els nouvinguts i els poc habituats a parlar en català, veuràn necessari aprendre'l per a una complerta integració. Mentre això no succeeix, el català avança cap a la seva pròpia tomba. Fem un esforç tots plegats.