Sí, al futbol també hi ha dopatge

Tom Simpson va morir l'any 1967 durant el Tour per un excés d'anabolitzants

Hi ha esports criminalitzats pel dopatge, on els anàlisis són exhaustius i per sorpresa. Fins i tot han d’estar permanentment localitzables, i de no ser-ho, es considera que ho han fet amb la intenció d’evitar els vampirs afamats. Aquesta és la dinàmica del ciclisme, on històricament el dopping ha estat a l’ordre del dia, i en els temps que corren, la presumpció d’innocència ha passat de ser un dret a un privilegi. Però i als altres esports?

Tots recordem el positiu per cannabis del gimnasta Gervasio Deferr o la polèmica de l’operació llebrer, amb Marta Domínguez com a principal cap de turc, ja de per sempre condemnada pel judici mediàtic. El bàsquet tampoc no es queda endarrere. A l’NBA és un secret a veus la barra lliure d’anabolitzants (quan juguen competició FIBA passen uns controls “diferents”) i la prova la tenim amb el positiu de Diana Taurasi, una de les millors jugadores de la WNBA. Fins i tot hi ha dopatge al tir amb arc, als dards i a l’apnea. I al futbol?

A vegades preferim viure enganyats que saber la veritat. I a vegades, la mitja veritat forma part del negoci. Així funciona el futbol, on els positius per dopatge es poden comptar amb els dits d’una mà. O no. Recordeu el vídeo de Cannavaro injectant-se EPO abans de la final de la UEFA del 1998? En aquell moment no era una substància prohibida, però la imatge despulla qualsevol excusa. Sense anar amb el lliri a la mà, no és creïble que d’un dia a l’altre la pràctica extesa s’abandonés. I dons, i els positius, pensarem? Jo crec que la pregunta correcta és, i com els controlen?

Com podem constatar, la diferencia entre la quantitat i qualitat de controls en un esport i en l’altre, són diametralment oposades. Al futbol són d’orina, on un simple emmascarador pot ser l’aliat perfecte. Al ciclisme, de sang, on cada substància és examinada minuciosament. I si els futbolistes passessin els controls tan estrictes d’altres esports?

Guardiola va donar positiu per Nandrolona quan jugava al Brescia, però la justícia li ha acabat donant la raó. Del que se n’ha parlat poc, són dels 5 positius per clembuterol de la selecció mexicana de futbol aquest 2011, un oasi enmig de la immensitat. El que sí que s’ha destapat com un llac de dimensions considerables són els 43 positius que hi va haver a la Premier League entre el 2007 i el 2010 per consum de drogues lúdiques. Cap nom a la llum, cap judici previ. I cap sanció, tot i que el consum d’aquestes substàncies n’és motiu. Imaginem-nos dons, uns controls exhaustius. Ens enduríem més d’una sorpresa.

Però l’entramat d’interessos està per sobre de tot i a ningú li complau desmuntar el castell de cartes del cel. Els diners són la nova dictadura, i prefereixen no mirar que aixecar les estores. Els herois d’avui es poden convertir en els traïdors del demà, de la nit al dia. D’exemples a seguir, a éssers exacrables. L’esport ha de consensuar una política antidopatge comuna, amb una llista de substàncies prohibides i establir una rutina amb més controls i més severs. Fins que no succeeixi, continuarem amb els ulls tapats. Potser fins i tot els aficionats ho prefereixen així.

Article publicat a www.espaidefutbol.com