Sí a la guerra

No sé a què esperaven per intervenir a Líbia els països desenvolupats. Potser deuen patir la mateixa síndrome de l’oblid que han patit els mitjans de comunicació d’arreu del món per partida doble. Ni han prestat atenció a les víctimes de la catàstrofe de Japó, ni tampoc ho han fet en la mesura de la transcendència dels esdeveniments de Líbia. Han hagut d’esperar a que l’ONU mogués fitxa per posar-ho a primera pàgina. Interessos, la salsa de la corrupció. Però ni així s’entén la passivitat de les grans potències, que de no ser per hores, per poc s’enganxen els dits de tan jugar a la puta i la ramoneta.

A Líbia hi ha or negre, d’acord. També hi ha una cosa que es diuen persones, secundari per alguns. No cal que ens fem trampes al solitari, la comèdia de defensar la llibertat i la democràcia és una gran façana, però no és més que això. D’exemples, a centenars. Suposo que encara esperen els monjos de Myanmar que les forces del bé els rescatin de la cruel dictadura en què estan sotmesos. També podrien sortir a passejar els “kazas” nous de trinca per Ruanda i de pas posar pau entre Hutus i Tutsis. Ah no, que no tenen petroli. El dictador posat a dit és el titella ideal pels interessos de les multinacionals. De fet fins fa ben poc també feien ulls clucs amb Gaddafi i amb la resta de dictadors dels veïns àrabs. Fins i tot els hi venien armes. Destruir el mateix producte que els hi has venut deu ser un vici. Que li preguntin a Sadam Hussein.

Un es pregunta: quantes resolucions de l’ONU han quedat condemnades a l’oblid arxivades en un calaix de sastre? En el cas de Líbia semblava que si no es complia, el món s’enfonsava. No deuen pensar el mateix sobre Israel. Ni el mateix en el seu dia sobre el conflicte dels Balcans, on a pocs quilòmetres de casa van permetre la massacre.

Malgrat sigui per interessos i no per conviccions i que arribi més tard que d’hora, celebro que per una vegada les potències hagin fet cas a l’ONU. El poble libi demana l’enderrocament de Gadaffi, que lluny d’adoptar l’actitud de Ben Ali o Mubarak, s’enroca a la poltrona. Només els demano que vagin en compte on tiren les bombes. La guerra és una desgràcia per tothom, però en aquest cas una desgràcia que en pot estalviar moltes en el futur.

Els països desenvolupats encerten intervenint, però hauràn de vigilar que la guerra no s’allargui més de l’imprevist, tal i com adverteix Claude Bruderlein, director de política humanitària de Harvard. L’ombra d’un nou Vietnam plana per l’imaginari dels líders mundials, que conscients que Gadaffi no cedirà, voldran enllestir el conflicte com abans millor. Almenys aquest cop, a diferència d’Irak hi ha una certa unanimitat en la necessitat de l’atac, amb Sarkozy com un dels grans impulsors. Serà que no vol que li tornin a engegar el ventilador com va fer Gadaffi rebel·lant com havia finançat la seva darrera campanya electoral. Maleïts interessos.